assedegada

Hola!!!

Us informo que m'he canviat de blog, perquè darrerament amb aquest tinc problemes i em costa molt d'entrar, és el següent:

http://www.zoilamontagut.blogspot.com

De fet, aquest continua actiu, hi he posat un link des de l'altre, i amb l'altre he fet el mateix des d'aquí (cliqueu a "m'has seduït"). 

Potser hauríem de dir: adéu assedegada! tot i no ser un adéu en tota regla.

Per fer el camí de la feina a casa tinc dúes opcions:

- agafar el bus que va directe a Rubí

- agafar qualsevol bus, baixar a l'estació de St. Cugat i agafar el tren fins a Rubí.

Ahir vaig optar per la primera. Doncs a mala hora! Es veu que a l'agost canvien la ruta - i els horaris, però això ja se sap- i no ho avisen enlloc (bé, ho avisen els primers díes i després ho treuen, em van  dir unes senyores) així que jo tota panxa i de sobte veig que abans de la meva parada fa un tomb cap a una altra banda, vaig picar de seguida, però hi havia un bon tros. Total, que vaig preguntar com s'hi arribava a l'estació (que està al costat de casa) i vaig tornar caminant. Mitja horeta, vaig trigar...

Però "no hay mal que por bien no venga", diuen. Així vaig conéixer el carrer Montserrat, el de St. Ignasi, St. Francesc, St. Joan, el forn de la moreneta... Vés per on! Només em faltaven Sta. Teresa i St. Benet... llàstima! :P Va ser graciós el trobar-me de sobte amb tots aquests carrers... jeje!!

Aquesta nit no ha deixat de ploure, i no ha sigut un plujim d'estiu, no no... ha sigut una Senyora Tempesta, amb noms i cognoms, és a dir, amb Llamps i Trons... a vegades semblava que el pis tremolava... ;) I avui el cel és negre, encara... no ha plogut prou?

Pel que dic sembla que la pluja no m'agradi i m'encanta... el que més m'agrada és la olor de terra mullada... mmmh... no em cansaria mai d'olorar-la, és com si m'entrés ben endins i em netejés tots els racons... és una sensació que m'encanta! I el seu so quan repica contra el terra... em passaria hores escoltant-lo! La pluja convida al recolliment i la contemplació. Beneïda sigui la pluja!

Ja fa un temps, en Sergi ens parlava al seu blog sobre la sinceritat:

http://sergidassis.blogspot.com/2007/06/sobre-la-sinceritat.html

I hi vaig deixar un comentari dient que potser algun dia parlava del tema i vet aquí, avui toca. Potser sigui un dels valors que més valoro (valgui la redundància), sempre m'ha agradat ser sincera amb la gent i amb mi mateixa. Les expressions del tipus "quedar bé", "donar bona imatge"... per mi no valen; a vegades la gent em respon a coses que dic: - ara sí que has quedat bé!- i jo els contesto que a mi quedar bé o no tant me fa, que dic el que penso i ja està.

Potser tot això sona una mica, com dir-ho... massa "a saco". Recordo que a un curs sobre valors que ens van fer a la parròquia, ens van dir que tots els valors són cristians. A mi em va extranyar que, per exemple, el valor de la immediatesa pugui ser cristià i vaig anar a comentar-li al professor: - el secret està en saber trobar l'EQUILIBRI, tots els extrems són dolents.- La idea és aquesta. Equilibri... quin gran tema! I què complicat... realment els extrems de tot són dolents, així doncs: hem de ser sincers però entre poc i massa, no fos cas... no per això deixaré de dir el que penso: hi ha moltes maneres de dir les coses i pots ser sincer sense fer mal, crec jo... Si algún dia ho fes (deixar de dir el que penso), m'estaria enganyant a mi mateixa i a l'altre també i això és el pitjor. Després tot se sap, a més, no diu l'Evangeli que "no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar ni res d'amagat que no s'hagi de saber (Mt. 10,26)"? (ei, em sembla que he aprés a posar links! m'estic emocionant! jajaj!!) Per tant, no és millor dir-ho des d'un principi? És clar que tot això és molt abstracte i molt relatiu, només estic donant la meva visió personal. 

El que vull dir amb tot plegat (a veure si m'aclaro d'una vegada!), és que no m'agraden les falsedats ni les hipocresies (a algú li agraden?) i que m'agrada mostrar-me a la gent tal com sóc: escrivia a un recés de fa poc pregant no sé quina lectura evangèlica que jo només vull ser transparència de tots els dons que Déu em dona i de tot allò que Ell em fa sentir, perquè si ho rebo, serà per compartir-ho, o no?? O ho aniré acumulant com el del graner? I què en faré?

Que el Senyor m'ajudi a trobar l'equilibri en tot i a ser sincera tot posant-m'hi a la pell de l'altre i sobretot, estimant-lo.

Eiiii!!! Per fi... us he tingut abandonats molt de temps, ho sé, però he tingut problemes per entrar al blog... així que... Ara sembla que per fi em deixen tornar a escriure! jajaj!!! 

Doncs res, dir-vos que he tornat. ;) 

Hola bona gent!!

Només dir-vos que de l'1 al 15 de juliol tindré el bloc abandonat, perquè estaré desconnectada d'ordinadors, ok? Però no patiu, que tornaré!!! ;)

Per cert, l'11 de juliol ja farà MIG ANY que estem assedegats: FELICITATS!!!!! 

Que callin les veus, per poder sentir la teva Veu,

que callin les distraccions, per poder centrar el cor,

que callin les paraules buides de sentit, per omplir-me de la teva Paraula,

que callin els sorolls, per poder discernir cap a on caminar.

Que mori tot allò que és vell, per deixar pas a la novetat,

que morin els egoïsmes i les passions per poder estar disponible,

que morin els esclavatges, per poder ser lliure i seguir-te.

que mori el desig de fer la pròpia voluntat, per poder fer la teva, Senyor.

Omple'm a vessar del teu Amor, per poder estimar com Tu estimes,

vessa damunt meu una aigua pura, per poder mirar-te als ulls, Jesús,

Dóna'm la força i el coratge per renunciar a tot allò que no em deixa seguir-te,

DÓNA'M UN COR COM EL TEU, UN COR DE POBRE.

És curiós com a vegades ha de passar el temps per "captar" segons quines coses: el diumenge em va passar amb una frase de l'Eucaristia que diu alguna cosa així com: "fes de nosaltres una ofrena eterna" (ara de memòria no la recordo exacte). I mira que he anat a Misses!!! De segur que l'he sentida, però el diumenge va ser com un "despertar" del cor i dels sentits a aquestes paraules: OFRENA ETERNA... ofrena eterna, ofrena eterna... anava repetint interiorment... com més les deia, més intensament ressonaven dins meu.

QUE EL SENYOR FACI DE NOSALTRES UNA OFRENA ETERNA... què gran és aquesta frase!!! Que la meva vida sigui una ofrena continua, això és el que vull, Déu meu... oferir-te tot el que tinc i sóc tota la vida, si mai deixés de fer-ho fes-m'ho veure i de seguida tornaré.

Sabeu que sóc fan incondicional de les pregàries de Taizé i que cada diumenge baixo a casp a cantar... jej! Doncs ahir vaig arribar tard i clar, em vaig quedar "out of micro" ;) Doncs vés per on que no vaig cantar res! Anava amb ganes de fer pregària i em vaig dedicar a això.

Ara ja puc dir com es viu la pregària "des de fora", és diferent, perquè quan estàs ficada amb els cants has d'estar pendent de moltes coses: l'afinació, el tempo, el temps... ;P vaja, mil detalls; hi entres igual, però potser no tant, els qui em coneixeu sabeu que m'agrada molt cantar (i si és per Déu més!) i per tant els cants m'ajuden a fer pregària, però de tant en tant ja va bé no cantar i escoltar.

De tots els cants que es van fer, em quedo amb el següent:

"NADA NOS SEPARARÁ DEL AMOR DE DIOS".

Va ser massa... només l'escoltar la gent com el canta, però si a sobre ets sents poca cosa i plena d'imperfecions  i et preguntes: "perquè Ell em crida A MI?" i penses que no t'ho mereixes, perquè Ell és massa gran i la crida que et fa també ho és... i tu ets massa imperfecta i tot et cau massa gran... i plores... plores de felicitat, d'agraïment, d'incomprensió, de por, de... però et sents tremendament estimada (res no ens podrà separar, RES!! què fort, això!) i dius: "Pare, si Tu ho vols... FACI'S".

Aquest dilluns passat vam finalitzar el curs de salms, què curt! Si fa res que el vam començar... vam acabar l'apocalipsi i ens vam posar amb els salms, d'això farà un parell de mesos (?) i ara ja s'ha acabat... fins el curs que ve.

Juny sembla que sigui la fi del món, perquè totes les activitats s'acaben: el cole, els cursos, la parròquia... i ens esperen dos mesos ben "buits", (que no avorrits): passem de tenir l'agenda a tope a tenir-la mig plena i encara!

Veient-ho des d'un altre punt de vista, podríem dir que arriba aquell temps per fer tot allò que no hem pogut fer durant el curs. Sí, s'acaben les activitats del curs, però en començen d'altres... la vida és un continu moviment! 

Us presento als companys de curs:

Adéu "salmistes", fins aviat!!