Quanta bellesa..!
Cada matí, de camí a la feina (en el meu cas)/cole (en cas de ma germana), passem amb el cotxe (el condueix la mare, que sempre ens acompanya, és una santa...) per davant de camps (pocs que queden, dissortadament...tampoc us penseu que són grans camps, eh) plens de flors precioses... i al fons, la muntanya. Sempre em quedo meravellada contemplant aquest espectacle de color... i al fons, l'Horeb... i com m'agradaria baixar del cotxe i passejar-me per entre les flors i contemplar-les de prop... i caminar cap a la Muntanya Sagrada...
M'impressiona tant, la creació! Com és possible que d'una llavor, surti tanta formosor?? D'una petita llavor, grans arbres? És tot un misteri, aquest! Això mateix es pot comparar a la persona humana: del no-res, ens anem formant secretament com un brodat en el fons de la terra (Sl.139,15), naixem i creixem... exterior i interiorment... és tan gran el misteri, que supera tota paraula, només puc dir: lloat sigui Déu! Perquè tot això és un do Seu.
I m'entristeix veure que els humans "despreciem" aquest do tan gran de Déu, que passem pel costat d'una flor i ni ens aturem a contemplar-la... o que llançem coses pel terra, com si el planeta fos una paperera! Tot això trenca l'harnonia que Déu havia creat perquè en gaudissim, i en comptes de gaudir, ho espatllem... I penso que potser és perquè la gent no sap valorar les coses "petites", perquè tenen al cap idees grans, grans projectes, grans... tot gran. I el petit, què? És veritat, que els petits, insignificants, és els qui la gent margina... i això que són els preferits de Déu! (sort que tenen).
Jo avui puc dir, més que mai, que em sento privilegiada de ser cristiana i de poder veure en una flor la presència amagada de Déu.
**************
MOLTES FELICITATS A TOTES LES MONTSERRATS!!! I ALS MONTSERRATINS MOLT BONA DIADA! Espero que ahir també tinguéssiu molt bona vetlla (us vaig tenir presents des de la distància).
