Una vegada al dia
Fa uns díes em vaig trobar a una amiga a la parada de l'autobús i xerrant xerrant, va sortir el tema del silenci. Va anar així: li vaig explicar que estava sola a casa i que es nota, perquè quan arribes està tot quiet i silenciós; però que a mi ja m'està bé, perquè m'agrada, el silenci (això no vol dir que no necessiti companyia, eh? no té res a veure!). I ella va contestar: - sí, jo necessito el silenci una vegada al dia. (de moment ho deixo penjat, després reprenem).
Del silenci vam anar a parar als ocells i va dir que un dels seus desitjos seria poder volar com una au. Li vaig contestar que a mi no m'agradaria, perquè tinc vertígen, o millor dit por de caure, imagina't que t'estampes contra un arbre, què fas? No no, jo de volar, res; jo terra ferma, si us plau. A mi m'agrada saber cap a on vaig... (en la mesura del possible ;p) m'agrada saber per on camino. Això no treu que sigui somiadora (que ho sóc bastant... "tot és possible, tot està per fer!"), però com diu la cançó: "els peus han de tocar a terra, però el teu cor s'ha d'arriscar. És el camí" (L'Esperit és amb tu - kairoi). Imagineu-vos tot això comentat tronxant-nos de riure... Perquè et posis místic i trascendent no vol dir que hagis d'estar amb una cara de pal, oi? ;D
Tornant al tema del silenci: em va fer gràcia l'expressió de fer silenci una vegada al dia... li vaig donar voltes al tema i penso: com es fa, el silenci? I com comptes les vegades que en fas? Una cosa és dir que fas pregària, que també és discutible. Penso que més que fer és estar en ... és una actitud: pots estar perfectament en actitud de silenci (oberta, receptiva, contemplativa...) mentres parles amb algú, mentres treballes... també pots dir: va, ara m'aturo i faig silenci... En certa manera ho fas per prendre consciència, però això no vol dir que no estiguis ja en silenci. Eps, al tanto! Que no estic dient que no fem estones de pregària reposada, eh... enteneu-me per on vaig. També és un do: no podem aconseguir aquest "estar en" si no ho demanem.
Amb tot això, jo no vull dir que ho estigui, eh? La meva pregària d'avui podria ser demanar al Pare que cada dia em vagi amarant més de la seva Presència, perquè no agafi només una part de la meva vida, sinó que en sigui el centre, que sigui tota seva, com diu St. Ignasi: "Vós m'ho heu donat, a Vós ho torno". Així sigui.
Referent a l'estar en silenci, recordo que en Jesús Renau va enviar una pvirtual on parlava d'això. Us deixo amb ella (perdoneu si avui m'he flipat una mica amb la parrafada...).
Suport 85 FER PREGÀRIA O ESTAR EN PREGÀRIA.
El que se’n diu fer, fem coses. Per exemple, fem un armari, fem una planxa, fem la bugada, fem, fem.... No parem de fer.
Fins i tot diem: hem fet una amistat, hem fet fira, o hem fet l’amor. (quina cosa més extravagant aquesta expressió !!)
També en un sentit figuratiu podem dir que fem pregària.
Ens disposem, callem, escoltem música, llegim. demanem, cantem, modifiquem la postura, .... i moltes coses de semblants.
Però si ho mirem una mica a fons, no fem pregària, sinó que ESTEM EN PREGÀRIA.
Estar en pregària vol dir acceptar una relació.
Oberta la porta del cor, silenciat el soroll interior, entrem cap al fons.
La relació que Déu va començar en el primer moment de l’evolució del cosmos, que va humanitzar en Jesús i que interioritza per l’Esperit... és ara en nosaltres.
S’ha acabat el fer i s’ha renovat estar-hi.
Abans, però, d’estar en pregària si que ens cal fer algunes coses o potenciar disposicions; i no diguem, després.
Abans ens cal situar-nos, disposar-nos, animar-nos, desitjar-ho.
Després: agrair-ho, portar-ho a la vida, modificar i canviar situacions i elements. Per arribar a estar en pregària abans i després normalment hi ha un treball.
La pregària és un do, un amor que es relaciona. Rep, retorna, calla i estima. I és així quan té tantes conseqüències pràctiques per viure.
actitut de silenci, ctitut d'atenció, actitut d'obertura als altres i a l'Altre... no hi ha volta e full, això és viure amb orientació.
felicitats pel post
eloi (Comment this)