28/02/2007

setciències

 

Aquest cap de setmana vam tenir sortida de caps, durant un dinar vam començar a discutir d'on prové el "set " de "setciències" i perquè "set" i no un altre número. Ens vam ficar en termes apocalíptics i ho vam deixar en què com el 7 és el número Diví, és el número de la perfecció, per tant, no es pot ser millor.

Doncs he buscat al dicconari (últiament sembla que tinc afició a buscar definicions de paraules) i he trobat això:

 

 setciències

 
[c. 1925; de set* i ciència]
 
m i f Persona que presumeix de saber molt.
 
 set_ci_èn_ci_es.

 

Pel que sembla, el "set" no fa referència al número, sinó a la set d'aprendre, "set de ciència". Tota la vida pensant que feia referència al número... ja veieu.

No sé, després de trobar això, és la conclusió que he tret de la paraula setciències.  

 

Posted by Zoileta at 15:10:00 | Permanent Link | Comments (0) |

27/02/2007

s'acumula la feina!

Tinc la gran sort de què m'agrada llegir, però el problema és que no trobo el temps suficient: un llibre em dura mesos... també és cert que abans d'agafar un llibre faig altres coses... ja se sap, no es pot fer tot.

Mira que s'aprenen coses llegint... escrius millor i segurament que també t'"expresses millor", segons el que llegeixis també et pot servir per aplicar-ho al dia a dia; i els milers d'històries interessants que se't queden grabades a la memòria (testimonis colpidors, vides intenses i plenes...) és tot un món, aquest dels llibres!

Quina gran sort saber llegir!! Clar, com que ja en sabem, no ho valorem prou, realment sembla una ximpleria sense importància, una més de les coses que vas aprendre a l'escola, però quan et pares a pensar i veus que hi ha gent que no sap llegir (ni escriure! una altra gran cosa, veieu?) et sap greu perquè s'estan perdent una petita part apassionant (o no) de la vida: llegir i escriure, m'encanta...

Posted by Zoileta at 17:30:00 | Permanent Link | Comments (1) |

26/02/2007

La cançó de la setmana...

Hola!

Avui ho tinc una mica difícil per triar-ne UNA... Si em permeteu triaré dúes per la relació que els hi trobo entre sí. Són aquestes:

      

 Com que no es veuen gaire bé, aquí teniu els textos:

Oculi nostri: "oculi nostri ad Dominum Jesum, oculi nostri ad Dominum nostrum".

 

 

 

 

 

 

 

Bleibet (traducció): "a prop teu, oh Crist vetllaré. Tu ens dónes vida, Tu ens dónes vida".

 

Jo vull vetllar al teu costat, Jesús. Tu ets la meva vida, per això vull fixar els meus ulls en Tu i no apartar-los mai, no apartar-me mai del teu costat. Vull vetllar per no perdre mai la Teva mirada, perquè si la perdo també ho faig jo...

La Teva mirada és la que em dóna forçes per seguir endavant malgrat tot, la que em sosté dempeus quan tot s'enfonsa, la que em retorna al bon camí, la que em porta a confiar plenament en Tu i abandonar-me a les teves mans...  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Posted by Zoileta at 22:15:00 | Permanent Link | Comments (1) |

21/02/2007

QUARESMA = EMBARÀS

sí sí, ara ho explico. Això no m'ho he inventat (bé, el títol del post sí, però és la idea), sinó que ho he tret d'un capítol del llibre que m'estic llegint "Servir en l'Amor", no per res, però un gran llibre (gràcies Gna. Catalina per deixar-me'l!Wink). El veritable títol del capítol és: "La Quaresma i el misteri Pasqual de Jesucrist".

Doncs bé, hi ha un moment en que compara la Quaresma amb un embaràs. Què curiós, normalment es relaciona l'embaràs amb l'Advent, clar, de fet, sembla més lògic, no? A l'Advent esperem el NAIXAMENT de Jesús, i a la Quaresma... la RESSURRECCIÓ! Jo sempre havia vist el temps quaresmal de manera molt diferent, més pel cantó "negatiu", si se'n pot dir: relacionava més la Quaresma amb la MORT de Jesús que no pas amb la RESSURRECCIÓ...(tot i saber que ressucita) aquest capítol m'ha obert els ulls. Bé, tornant a la relació Quaresma.-embaràs, una dona embarassada ha de CANVIAR COSTUMS: ha de fer una dieta especial... etc. etc. Els cristians també fem canvis quan esperem la Pasqua. Una mare canvia perquè al seu fill no li falti de res i neixi bé i sà. I els cristians canviem per rebre Jesús com es mereix, perquè quan vingui no trobi en nosaltres res de vell i brut. En els dos casos hi ha una CONVERSIÓ.

Espero viure aquesta Quaresma amb veritable esperança.

Posted by Zoileta at 22:30:00 | Permanent Link | Comments (2) |

20/02/2007

deixar de fer...per FER

deixar de fer soroll... per FER silenci i obrir-me a la Teva Paraula,

deixar de viure...per VIURE, 

deixar de caminar de puntetes... per trepitjar fort,

deixar de dir... per FER,

deixar de banda allò que em paral·litza... per caminar,

deixar-ho tot... per SEGUIR-TE

deixar de fer "el que vull"... per FER LA TEVA VOLUNTAT.

però...

no deixar mai de SOMIAR...

no deixar mai de CREURE...

no deixar mai de BUSCAR, de BUSCAR-TE

no deixar mai d'ESPERAR...

NO DEIXAR MAI D'ESTIMAR.

 

 

Posted by Zoileta at 17:20:00 | Permanent Link | Comments (0) |

19/02/2007

NEIX LA CANÇÓ DE LA SETMANA

Cada setmana, agafaré una cançó (de la pregària de Taizé o d'on sigui) que m'hagi mogut, parlat a cau d'orella... digueu-ho com volgueu... i us animo a que vosaltres també deixeu la "vostra cançó".

Avui tinc vàries per triar, però em quedo amb aquesta:

DÉU ÉS AMOR (Taizé). La lletra diu així:

"Déu és Amor, tingues coratge, viu per l'Amor! Déu és Amor, no tinguis cap por!"

- Déu és Amor: i com ens estima... tot Ell és Amor, tendresa... 

- Tingues coratge!: i com costa a vegades ser valent/a i caminar cap a endavant... sí sí, cal molt coratge!

- No tinguis cap por: doncs això, que ens hem de llençar a la piscina malgrat no sapiguer què hi ha, perquè segur que ens espera Déu per estimar-nos i ajudar-nos quan les coses no vagin bé.

(bé, estic intentant copiar la partitura però no puc, la trobareu a www.taize.fr)

 

 

Posted by Zoileta at 18:55:00 | Permanent Link | Comments (2) |

16/02/2007

avui vull CRIDAR en VEU ALTA

 

Diuen que "la paciència és la mare de la ciència", doncs vull ser científica!!

Ens pensem que la PACIÈNCIA dura sempre... i no. Què fàcil és perdre-la... creiem que la tenim innata, quan en realitat és un DO, vindria a ser com la "renovació dels vots", RE-novar els DONS... Wink  Cal DEMANAR constantment la GRÀCIA: "Senyor, DÓNA'M PACIÈNCIA!".. Les coses no duren per sempre, sinó indefinidament, fins que Déu vulgui (un molt bon amic em va dir un dia aquesta frase, vaig canviar de seguida la manera de veure les coses, gràcies! Smile).

Per sort, tinc bastanta paciència, també per sort, confio, o almenys això crec;  fins a un punt... aleshores exploto  i em venen tots els PERQUÈS, tots de cop, Mare meva!! Penso que la paciència i la CONFIANÇA van agafades de la mà, aleshores quan se t'esgota la paciència, costa més confiar... hi confíes, és clar! però no tant com abans... Avui és un d'aquests díes on la paciència ja està enterrada sota-terra, la confiança penja d'un fil i sents que la teva vida és tot un mar de dubtes i incògnites... Com costa aleshores abandonar-se a mans del Pare... i no sabeu com desitjo abandonar-m'hi i DEIXAR-LI FER....

Qui vol plorar amb mi? Cry

Posted by Zoileta at 17:31:00 | Permanent Link | Comments (0) |

15/02/2007

etiquetes

Una de les feines que faig com a administrativa, és la de preparar els sobres pels missatgers: escric les etiquetes i ho apunto a la llista de missatgeria. Doncs bé, a vegades em diuen: SOBRETOT, posa SEÑOR, perquè aquest home té un CÀRREC MOLT IMPORTANT!!

Què voleu que us digui... a mi m'emprenya això! Només el fet que et diguin "senyor", però a més, depenent del càrrec que tinguis... O sigui que si no tens un càrrec "important" no tens prou dignitat perquè et diguin senyor...vinga home!  A part, que l'etiqueta de senyor em sobra de totes totes... a vegades no em callo i dic "Ei, que de Senyor només n'hi ha un!", fa gràcia la cara amb la que se'm queden mirant... Smile en fi, sóc així... jeje!!

Primer de tot som PERSONES, o no? i com a tal, tinguis el càrrec que tinguis, jo et tractaré com una persona humana, el que ets! com a germans/es que som. A cas Jesús tractava de Sr. al Cèsar? no ho sé, però no m'ho imagino... A més, et puc tractar amb tot el meu respecte sense dir-te senyor... Déu me'n lliuri que algún dia em diguin "senyora" o "senyoreta", total, per quedar bé i donar bona imatge... fora falsedats i hipocresies!! (ui, m'he passat una mica, no?Wink).

ETIQUETES FORA!!! Tongue out

CONSTI QUE AIXÒ ÉS TAN SOLS LA MEVA OPINIÓ, OKS??!! (no tinc res en contra de ningú, que quedi clar!).

 

Posted by Zoileta at 14:42:00 | Permanent Link | Comments (3) |

14/02/2007

oratio-terapia

(article de les monges trinitàries)

Docenas. Hay docenas de terapias para estar
>>mejor, para ser más felices, para solucionar conflictos personales
>>que se hacen comunitarios, sociales,...
>>
>>Existe un porcentaje elevadísimo de personas que han hecho alguna
>>clase de terapia. Yo entro en el tanto por ciento. Cada día hay más
>>tipos: psicoterapia, logoterapia, auriculoterapia, risoterapia,
>>reflexoterapia, terapias de escucha, corporales, cognitivas, de
>>profundización, de comunicación, con personas, con animales, con
>>cosas, con elementos naturales,... breves, más largas, más o menos
>>intensas..., en grupo,
>>individuales, con o sin deberes para
>>casa..., más o menos creativas, más o menos clásicas..., más o
>>menos caras... La variedad es increíble. El objetivo prácticamente
>>el mismo.
>>
>>Algo nos pasa si necesitamos tanta terapia y tanto terapeuta.
>>Quizás tenemos que acudir a un terapeuta para averiguar porqué
>>necesitamos hacer terapia... No sé.
>>
>>¿Es bueno hacer terapia? Ni idea. No es malo ni bueno, es
>>necesitarlo o no. Y viceversa. Y no siempre. Depende, de según cómo
>>se mire todo depende, dice la canción.
>>
>>Las terapias ayudan a parar el ajetreo diario, a dedicar un tiempo
>>a mejorar la calidad interior de nuestra vida. Obligan a hurgar en
>>una misma, a sacudir algunas alfombras viejas, a descubrir otros
>>muebles nuevos que no conocíamos
>>y a pasar un trapo a parte del
>>alma. Digo a parte, no digo a toda el alma.
>>
>>Para hacer este ejercicio de "empleada de hogar" es preciso cierto
>>silencio, algo de calma, bastante sinceridad e ir dejando de lado
>>el pudor, mientras se adquiere la capacidad de abandono. De esta
>>manera es más fácil investigar nuestros conflictos, reconocer su
>>origen y buscar la solución (si la tiene), para encontrarnos más
>>livianas, más libres, llenas de energía positiva.
>>
>>Y, sin embargo, mi experiencia me enseña que las terapias tienen un
>>techo, un tope. Ayudan hasta un punto del cual ya no pueden
>>avanzarmás. Por eso decía anteriormente que facilitan la limpieza
>>de partedel alma. Otra parte queda sin pulir. Pero indudablemente
>>son elcomienzo de un nuevo
>>camino. Y todo empieza por un
>>principio.
>>
>>Después de buscar, e incluso practicar, terapias y métodos que me
>>ayudasen a crecer, a solucionar conflictos personales, a liberarme
>>de ataduras propias y sociales, a sacudirme comportamientos
>>adheridos con el paso de los años..., he encontrado la que mejor me
>>va. Se llama "oratioterapia". Es perfectamente adaptable a
>>cualquier edad, no es excesivamente complicada y, con el tiempo,
>>puede hacerse en cualquier momento y lugar, de hecho puede ser algo
>>intrínseco a la naturaleza propia.
>>
>>Bromas aparte, en mis prácticas terapéuticas llegó un momento en el
>>que ya no sabía si me encontraba mejor por el ejercicio de
>>reflexión o por el ejercicio, más intenso, de la oración.
>>
>>La oración, la "oratioterapia", exige
>>intimidad, discreción,
>>sinceridad, docilidad ante lo que puedas encontrarte en el avance
>>de la "terapia". Conlleva silencio interior, confrontación con tu
>>propia realidad y con el yo imaginado y creado, el que se alza como
>>un gigante pero con pies de barro.
>>
>>Sentarse a hacer oración significa derramar muchas lágrimas,
>>descubrir varios cajones revueltos y bastantes paquetes de regalos
>>entregados en nuestro nacimiento y aún sin desenvolver.
>>
>>Es un misterio. La oración es misterio, apertura a la comunicación,
>>desarraigo. La oración es sanación, por eso es terapéutica, pero
>>sin techo, una especie de terapia infinita, en la que avanzarás
>>tanto como quieras avanzar, y siempre en compañía.
>>
>>Comenzar un camino de oración, o retomarlo, no es sólo
>>recitar
>>fórmulas ya aprendidas sino que es inventar palabras nuevas,
>>saborear frases que se han quedado vibrando en nuestra piel, que
>>despiertan la belleza que espera tras nuestra mirada. Dejar al alma
>>deslizarse, como la niebla sobre la ría, e ir haciéndola cálida y
>>húmeda, fértil.
>>
>>La mayor parte de las técnicas utilizadas en terapias son válidas
>>para la oración: la relajación, las visualizaciones, la
>>introspección, la confrontación, el ejercicio de la consciencia
>>atenta y motivada, el descubrimiento propio, los pensamientos
>>positivos, la aceptación,... todo entra en la "oratioterapia", todo
>>y más, porque aunque son elementos útiles para la oración no son
>>ensí oración.
>>
>>La oración te religa con Alguien que está en ti y más allá
>>de ti,
>>Alguien que te suscita preguntas y te sugiere respuestas, Alguien
>>que te desnuda y te cubre,... Alguien que te sana, que cauteriza
>>tus heridas, que las besa, en silencio, que no las borra pero sí
>>las cicatriza y honra. En las heridas está escrita una parte de
>>nuestra historia, ellas mismas son elemento constitutivo de la
>>tinta con que se ha escrito.
>>
>>La oración es como la sal: intensifica los sabores, hace los
>>alimentos más sabrosos.
>>
>>La "oratioterapia" es técnica viejísima, adaptada a lo largo del
>>tiempo, con diferentes métodos y corrientes, con distintos
>>maestros. Y siempre hay expertos ejercitantes dispuestos a iniciar
>>y acompañar, por ejemplo, monjes y monjas, verdaderos terapeutas y
>>sanadores,
>>compañeros en el camino ajeno.
>>
>>Invito, humildemente, a practicar "oratioterapia", sin prejuicios,
>>con absoluta desnudez, olvidando lo que creemos saber.
>>
>>Acércate a alguien que ore con las entrañas descarnadas, alguien
>>que esté reconstruyendo su vida tal y como un día la ideó Dios.
>>
>>Sé tú oración, para ti y para otros. Ya sabes lo que se dice: "año
>>nuevo, vida nueva"...
 
Posted by Zoileta at 19:52:55 | Permanent Link | Comments (3) |

la tarda de dimecres: molt musical

 

A primera hora (primeríssima:16h), tinc assaig amb el cor d'avis del "Casal de la Gent Gran de Sant Cugat". Són vuit cantants, set dones i només un home (acostuma a passar això que faltin homes cantants), assajem de 16 a 17: 30, sempre se'ns passa volant!

La veritat és que els admiro, perquè n'hi ha que tenen una hora de camí i venen cada setmana! I ja són grans... les que més, tenen 90 i 94 anys! però qui ho diria, amb aquesta VITALITAT que tenen... La foto que us adjunto és del concert de Nadal que vam fer al mateix casal, fem concerts aquí i allà, i els fan amb moltíssimes GANES i IL·LUSIÓ, i això és admirable a la seva edat... o no? Sobretot, haig de dir que als assajos sempre hi ha molt bon ambient, es crea un caliu d'ESTIMACIÓ, ACOLLIDA, COMPRENSIÓ... que en tot grup és important.

 

Després de fer l'assaig als avis, vaig a donar classe de piano a l'Anna, som cosines. Ja fa uns mesos que li faig classe. És sorprenent l'interés que demostra, amb 11 anys molts pocs nens s'estarien quiets una hora en la que podríen estar jugant.

Així que ja veieu, estic força contenta amb els meus alumnes!! Wink  I li'n dóno les GRÀCIES al Senyor per tots ells...

Posted by Zoileta at 19:45:00 | Permanent Link | Comments (0) |
1 2