assedegada

El 13 de març, la meva àvia va fer 85 anys, FELICITATS!!!!!! i vam anar a Londres a cel·lebar-ho (ella viu a Bcn, ho dic perquè hi ha hagut gent que m'ha preguntat si viu a Londres). Qualsevol excusa és bona per viatgar!  Hi vam anar quatre díes.

Ha sigut un gran viatge... hem aprofitat per estar JUNTS, perquè gairebé mai ens veiem, sobretot amb els oncles que vuien a EUA, així que m'ha fet molta il·lusió!! És curiós, tots haviem estat a Londres: uns a passar-hi uns díes i altres de passada. Vam visitar molt la ciutat: Picadilly circus (fa com gràcia, aquest nom), Big Ben... vaja, típic. Vam agafar el bus turístic (big bus, que diuen) i després vam tornar amb vaixell pel Tamesis, un gran passeig.  El divendres al vespre vam cel·lebrar l'aniversari de l'avia amb un GRAN SOPAR: si no recordo malament, eren 7 plats!!!!! això sí, amb petites quantitats, sinó imagina't! Va estar molt bé.

El diumenge al vaig anar a Missa amb l'àvia, en anglès! La veritat és que com estàvem al final (vam fer una mica tard! aixxx... jej!) el so es perdia i no ens assebentàvem gaire... en fi. Sort que teníem un paper on ho podíem anar seguint tot. Res, que la pràctica es perd! jeje!

No sé, la veritat és que tinc un bon record, d'aquest viatge... m'ha agradat.  GRÀCIES SENYOR, per la familia, per aquests díes que hem passat junts.

Fins ben aviat!!

 Una part de la familia

 Big Ben

Al Tamesis 

"m'abandono a Tu (x3), fes que siguem u". (no tinc la partitura)

M'encanta... ahir, mentre la cantava, em sentia cada vegada que la repetia més i més abandonada (més entregada), més "en comunió" amb Jesús... va ser un moment preciós... hagués estat cantant-la hores seguides... avui encara ressona...

Demano al Senyor la capaçitat per abandonar-me cada dia una mica més a les seves mans, perquè Ell prengui tot el que tinc i el que sóc i ho transformi en "terra bona". Vull ser com l'argila en mans del terrisser". Deixar-me guiar per Ell perquè cada dia estigui una mica més a prop de la seva "Muntanya Sagrada"...  Deixar-me prendre cada dia una mica més per Ell perquè a la fi "no sigui jo qui visqui en mi, sinó Crist"... Això és la felicitat!!

Els dilluns estic anant a un curs de l'Apocalipsi, sí si, heu llegit bé... hi ha gent per tot! Ja anem pel capítol 20, hi ha una frase d'aquest capítol que diu: "i la Bèstia va estar tancada per 1.000 anys". Val a dir que no són mil anys exactes, perquè absolutament tots els números que surten a l'Apocalipsi són simbòlics, inclós el 666 "famós".

Amb això dels 1.000 anys ja ens vam embolicar a parlar del temps (no el de metereologia, eh? ) i va estar molt interessant. Van sortir pel mig paraules com kairós i kronos, i vam discutir què vol dir Jesús quan diu ARA? Vol dir que ha de ser ja mateix? Ho vam comparar a (p.e.) quan quedes amb algú i esteu dues hores parlant, però heu tingut una conversa tan interessant que les dues hores us han passat volant. Així que no són dues hores de rellotge, sinó que ha sigut un temps "relatiu", com si el temps s'hagués aturat; ha sigut un temps kairós, com també el kairós és l'AVUI de Déu, el temps de la salvació. Nosaltres mesurem el temps amb hores (un misteri el tema dels minuts i les hores), però el temps de Déu no es pot mesurar, perquè pertany a la Seva sabiduria: "i no revelà la seva voluntat fins que els temps no fóssin madurs" (Salms (?)).

Hi ha moltes parts de la Biblia que parlen del temps de Jesús: quan entra al temple i llegeix el volum del profeta Isaïes: "AVUI es compleix aquesta escriptura" (Llc. 4), el dinar a casa de Zaqueu: "baixa de pressa, que AVUI m'haig d'hostatjar a casa teva" (Llc. 19)... n'està ple. Hi ha un capítol que explica molt bé això i que m'agrada molt: "eclesiastés (o cohèlet) 3" i ho recordo perfectament perquè se'm va quedar molt grabat. Comença així: "Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un moment per a cada cosa." (Cohèlet 3, 1) Us recomano, però, que us el llegiu sencer; és un capítol que val molt la pena i t'ajuda a prendre consciència que les coses arriben quan han d'arribar. La veritat és que podriem seguir fins l'infinit...

La conclusió que trec de tot això és que vull que el meu temps sigui kairós, és a dir, viure cada moment intensament, assaborir cada minut, no deixar que el temps se m'escoli entre les mans buit de sentit. I sobretot, saber esperar.

I vosaltres, de qui sou... kronos... o kairós?

Fa segles que vaig dient que m'haig d'apuntar a la piscina per fer natació, però és una de les coses que mai arribo a fer... bé, mai... fins la setmana passada.

Tot va ser perquè em vaig trobar al germà d'una amiga meva (que feia com 4 o 5 anys que no la veia)i li vaig dir: va, aquesta tarda truco a ta germana. I dit i fet! A la tarda vaig trucar a la Irene (Ireneta, no ets tu, és una altra ) i vam quedar al dia següent per veure'ns i xerrar. Recordant vells temps (semblo una vella, jej!) va sortir el tema de la piscina i vam dir:- i perquè no anem juntes?- les dues voliem anar-hi fa segles i no hi anàvem. Així que vam començar dissabte passat! Avui hem tornat i ens hem proposat d'anar-hi cada dia! De no fer res en tant de temps a fer tots els dies... Mare meva! 

Res, que no podem fer les coses sols perquè no anem enlloc! Simplement, no les fariem... (parlo per mi). Així que li dóno gràcies a Déu per retrobar-me amb una bona amiga! (i no pel fet d'anar a la piscina - això és secundari - sinó perquè hem recuperat el contacte). 

Fa un parell de setmanes, preparant els cants per la pregària de Taizé, va passar una cosa que va fer molta gràcia. Clar, quan estàs assajant cants, doncs només estàs per això. Doncs resulta que al "De noche", mentre cantàvem, tots estàvem fent altres coses alhora: un apuntant acords, l'altre buscant la lletra, l'altre... Al sortir de la pregària ho vam comentar.

Que pot semblar una ximpleria, però mira... Així doncs, el "De noche" s'ha convertit en la cançó de l'ORA et LABORA. ;)

 Aquesta setmana toca aquesta (la veureu millor si entreu a www.taize.fr)

"BONUM EST CONFIDERE IN DOMINO, BONUM SPERARE IN DOMINO".

Ja veieu, últimament estic amb el tema de la confiança... i és que penso que no hi ha rés més de bo que abandonar-se a mans del Pare i deixar que Ell façi... m'encanta poder sentir-ho! Això no vol dir que ho aconsegueixi sempre eh... només faltaria! Sempre hi ha moments que costa, moments en que t'agradaria "controlar-ho tot" i tenir la vida a les teves mans, per dir-ho d'alguna manera, i aleshores et resisteixes a que l'Altre entri de ple i actuï, i penses: perquè? Però per sort, després reacciones i dius "ad maiorem Dei gloriam" que es façi com Tu vols i no com jo vull; perquè Tu saps molt millor que jo el que necessito a cada moment, així doncs... AQUÍ EM TENIU!!

Ja sabeu... confieu-hi plenament.

M'encanten les campanes! I no és que visqui pendent del seu so, però quan toquen em paro a escoltar-les (si me'n adono, perquè amb el ritme que porto... ejem). És una de les petites coses del dia que m'agrada fer. També és un moment d'ATURAR-SE per ESCOLTAR... cosa que està molt bé, no?

A part de gaudir del seu so, també t'avisen de l'hora, de les Eucaristies i diverses cel·lebracions. Com treballen!

Doncs ara feia dies que no tocaven, (com no, vaig adonar-me'n de seguida!) perquè el Monestir estava en obres. Doncs ahir, per fi... van tornar!! Perquè estem a Quaresma i no podem cantar al·leluia, que si no... jejejj!!  Oh, com les he trobat a faltar... BENEÏDES SIGUIN LES CAMPANES D'ARREU!!!

Aquesta setmana toca "El Senyor", la veritat és que és una de les meves preferides des de sempre... Confiança a tope... jej!

Ahir al tren, de camí al casal loiola, una nena d'uns 6-7 anys (?) va seure davant meu amb la seva mare i començà a dir:

-hola, bona tarda!- va estar així tot el viatge, saludant a tota la gent que tenia al seu voltant. Amb aquesta senzillesa i naturalitat de dir "hola, bona tarda" a tothom amb la seva careta tan dolça va aconseguir arrencar-nos varis somriures a tots. La veritat és que no pots evitar marxar del tren amb un somriure als llavis...

Vaig pensar en aquell fragment de l'Evangeli en que Jesús diu: -tot allò que feu a un d'aquests més petits...- si t'ho prens literalment, penses: - l'únic que puc fer a un petit/a és el bé. Tan innocents, tan tendres, tan senzills que són... Són una bona icona de Jesús viu...  BENEÏTS SIGUIN ELS INFANTS!!