assedegada

Cada matí, de camí a la feina (en el meu cas)/cole (en cas de ma germana), passem amb el cotxe (el condueix la mare, que sempre ens acompanya, és una santa...) per davant de camps (pocs que queden, dissortadament...tampoc us penseu que són grans camps, eh) plens de flors precioses... i al fons, la muntanya. Sempre em quedo meravellada contemplant aquest espectacle de color... i al fons, l'Horeb... i com m'agradaria baixar del cotxe i passejar-me per entre les flors i contemplar-les de prop... i caminar cap a la Muntanya Sagrada...

M'impressiona tant, la creació! Com és possible que d'una llavor, surti tanta formosor?? D'una petita llavor, grans arbres? És tot un misteri, aquest! Això mateix es pot comparar a la persona humana: del no-res, ens anem formant secretament com un brodat en el fons de la terra (Sl.139,15), naixem i creixem... exterior i interiorment... és tan gran el misteri, que supera tota paraula, només puc dir: lloat sigui Déu! Perquè tot això és un do Seu.

I m'entristeix veure que els humans "despreciem" aquest do tan gran de Déu, que passem pel costat d'una flor i ni ens aturem a contemplar-la... o que llançem coses pel terra, com si el planeta fos una paperera! Tot això trenca l'harnonia que Déu havia creat perquè en gaudissim, i en comptes de gaudir, ho espatllem... I penso que potser és perquè la gent no sap valorar les coses "petites", perquè tenen al cap idees grans, grans projectes, grans... tot gran. I el petit, què? És veritat, que els petits, insignificants, és els qui la gent margina... i això que són els preferits de Déu! (sort que tenen).

Jo avui puc dir, més que mai, que em sento privilegiada de ser cristiana i de poder veure en una flor la presència amagada de Déu.

**************

MOLTES FELICITATS A TOTES LES MONTSERRATS!!! I ALS MONTSERRATINS MOLT BONA DIADA! Espero que ahir també tinguéssiu molt bona vetlla (us vaig tenir presents des de la distància).

Fa pocs díes que he acabat de llegir "Historia de un alma", de Sta. Teresa de Lisieux. Un llibre que us recomano molt. ;) Doncs de frases com la del títol n'està ple: "Esposo mío..." "tu amor llega hasta la locura..." etc... tampoc m'entretindré a escriure-les totes... Vaja, que trobo que viu la seva relació amb Jesús de manera molt apassionada i entregada fins a l'extrem, i és molt "enamoradissa", però vivint l'amor a fons, estimant a fons.... Això és el que jo penso, després, no en tinc ni idea. 

Però us asseguro que he après molt, d'aquest llibre, m'he apuntat força coses. Fins i tot, penso que la meva relació amb Jesús ha canviat... com que se'm ha ampliat l'horitzó de vocabulari de pregària, per dir-ho d'alguna manera.... fixa't el que pot fer un llibre! :D

A banda d'això, la de Sta. Teresa de Lisieux (com molts d'altres) és una vida exemplar, és una Santa! No sé, m'ha tocat molt d'aprop... la seva vocació, l'entrada al carmel... m'emociona poder llegir coses així... 

"TU ETS QUI ENS CRIDA I EN SILENCI VENIM. TU ETS JESÚS."

Vaig passar-me la cançó dient Tu ets Jesús (2a veu) Al final no quedava res, tan sols: JESÚS.

Jesús, Jesús... Com més repetida, més ressonava dintre meu, més maca em semblava, més gran, més... TOT. No m'hagués important seguir cantant Jesús una bona estona...

Oh Déu! Quin do més gran poder sentir-ho! Poder sentir que al dir Jesús, dins teu es forma com un volcà en erupció i de fons, un ventijol suau de pau... GRÀCIES, SENYOR!!!!

Avui, a l'Estonnac del C/ Aragó, la Inma ha dit el seu sí definitiu a Jesús i a la Companyia de Maria. He tingut la gran sort de poder ser-hi present, gràcies Inma. Us explicaré una mica com ho he viscut:

Sempre m'emociona veure a gent que es compromet amb Jesús... m'omple de goig. Suposo que als que coneixeu més el meu camí no us extranya, oi? ;) Egoístament, aquestes cel·lebracions em serveixen per "reafirmar" (s'escriu així?) la meva vocació: Sí Jesús! Et vull seguir! Per si fos poc, Jesús mateix em fa sentir el Seu amor desbordant, com dient-me: t'espero. Així que si hi havia qualsevol dubte, desapareix tot seguit. No sé, costa molt d'explicar... però per que us feu una petita idea. Sé que no sóc jo qui cel·lebra els vots, i que senti tot això dins meu no vol dir que no estigui pel que passa al meu voltant, al contrari, ho visc molt intensament: tan més com més conscient sóc que és el que vull.

Per altra banda, avui ha sigut un dia de retrobada amb gent que feia segles no veia, gent que veig més sovint i gent que no esperava trobar-me.  Ha estat una tarda ben intensa. Bé, espero no haver xerrat més del compte i que no us hagi embolicat gaire amb les meves paraules. Ad maiorem Dei gloriam!

¡MUCHAS FELICIDADES, INMA!

Ahir la impresora semblava que estigués adormida: m'imprimia una pàgina per minut! En sèrio, eh... ;) Em vaig resignar pensant: "aquesta és una bona manera de practicar la paciència". A partir d'aquí se'm en va anar la bola (els qui em coneixeu sabeu que em passa sovint) i vaig pensar que estem massa acostumats a l'immediatesa, a l'eficàcia... ho volem tot a l'instant i quan hem d'esperar més del compte perquè la màquina no funciona o hi ha cua o el que sigui... ja ens posem neguitosos.

Està molt bé poder entrar al google, posar qualsevol cosa i de seguida tens mil i una pàgines per xafardejar, o que vagis a un bar, demanis un cafè i de seguida te'l serveixin... Però... ei! No voleu dir que estem perdent el valor de la paciència? Que està molt bé tot això de trobar les coses ràpid, però... entre poc i massa, no? Que la paciència se'ns esgota a tots, no es pot ser eternament pacient ni eternament optimista ni... clar! Però d'aquí a desentendre'ns, posar-nos el pilot automàtic i funcionar per inèrcia tot el dia... no sé.

És que em fa ràbia veure com anem corrents d'un cantó a l'altre tot el dia. Perquè? Perquè correm tant? És la societat de les presses... anem tan atrafegats que ni pensem a respirar i quan acaba el dia i per fi parem, ens adonem que no hem fet més que anar d'un cantó a l'altre atrafegats i res més; amb prou feines hem pres consciència del que estàvem fent a cada moment.

Reconec que a vegades vaig així pel món, però per sort, sovint reacciono i em dic: però perquè vas tan depressa? Aleshores m'aturo a contemplar el panorama i la veritat es que fa gràcia.

Síiii, ja sé que fa gairebé un mes que no escric... la gent ja em pregunta si el blog està de vacançes... jej! Sé que no hi ha excusa, però molts ja coneixeu el meu "hiperactivisme" i a voltes em resulta difícil trobar el temps per escriure, però tranquils, que he tornat! jeje!! ;D

Ara mateix no tinc cap tema en concret per escriure, però he pensat que havia de donar senyals de vida... no? ;))

Per qui encara no li hagi arribat la meva felicitació de pasqua: MOLT BONA PASQUA!!!! Espero que tots hagueu pogut viure molt intensament la Setmana Santa. La meva ho ha estat força, aquest any l'he passada amb les benetes de barcelona, a qui dóno les gràcies pel seu acolliment i el seu testimoni. GRÀCIES!! :)

I ara doncs intentant adaptar tot el que he viscut aquests díes pasquals a la rutina diària, això sí, sense deixar-ho de banda, (sinó de què haurà servit?) i provant de trobar en tot al Crist Resuscitat. Penso que aquesta Setmana Santa ha donat molt de fruit, GRÀCIES A DÉU!! I és que deixar-se tocar el cor per Jesús Resuscitat és massa...

Bé, tot això és un resum molt pobrement resumit (quines frases!) de la meva vivència Pasqual. Només volia deixar una petita petjada (petitíiiiissssima).

Una abraçada,