assedegada

Ja fa uns anys, preparant la Pasqua jove de Can Barba, vam trobar una pregària que em va marcar molt, tan és així que encara recordo d'on la vaig treure!! Aquesta pregària m'ha acompanyat durant aquest temps en diverses situacions, fa uns díes l'he tornat a recordar i he pensat compartir-la amb vosaltres.

*******

Fes-me anar més a poc a poc, Senyor

Autor: Jesús-Lucas Rodríguez García

Fes-me anar més a poc a poc, Senyor.

Tinc necessitat de sortir de l'activisme,

tinc necessitat de viure més recollit, menys dispers.

Hi ha massa sorolls en el meu cor

i massa compromisos en la meva existència.

Necessito més silenci, Senyor.

Necessito silenci per discernir la teva voluntat.

Tinc necessitat de moltes hores, tots sols, Tu i jo:

hi ha moltes coses que cal discernir,

hi ha molts sorolls que cal esmorteir,

hi ha moltes veus que han de callar.

Fes-me anar més a poc a poc, Senyor.

Ajuda'm a aprendre a dir que no.

Ajuda'm a abandonar els ídols. 

Ajuda'm a entrar en el meu silenci, només amb Tu.

Si no vaig més a poc a poc no escoltaré el teu Evangeli,

no tindré temps per a viure'l.

Que trobi l'espai necessari per al retir, la pregària,

la tranquil·litat, la pau, temps per aprendre a viure.

**********

Hi ha massa soroll, massa activisme, tan externa com internament... i falta temps per aturar-se i fer silenci per escoltar la Teva veu... Sento que el meu cap i el meu cor estan en moviment continu, no es cansen mai?! Per sort, tot i que la superfície estigui agitada, el fons està clar i en pau... gràcies a Déu!!  

divendres 24 de maig de 2002, 20h, Reial Monestir de Sant Cugat. Junt amb 23 persones més em vaig confirmar. Jesús em va donar el do del seu Esperit Sant!!! I ja fa cinc anys d'això...

Us pot semblar una ximpleria, però sempre m'ha agradat "cel·lebrar-ho" d'alguna manera: amb una trucada als padrins n'hi ha prou, o si es pot anar a l'Eucaristia millor que millor. La mare em diu que és curiós que cel·lebri el dia de la Confirmació i no el de la Primera Comunió; bé, simplement que rebre la Comunió ho faig cada setmana i ja forma part del dia a dia, i la Confirmació no: és clar que per Pasqua renovem el compromís del baptisme i que en realitat m'estic confirmant cada dia, dient SÍ a Jesús, però mira, m'agrada recordar el dia que em vaig confirmar.

Doncs sí, cada dia podem dir a Jesús: "sí, et vull seguir" o dir que no i anar a la nostra... penso que això té molt a veure amb les decisions que prenem durant el dia, com afecta al nostre compromís com a cristians! I que difícil és a vegades discernir la voluntat de Déu i renunciar a fer la nostra... però per això el Pare ens envia el seu Esperit Sant, amb Ell ens envia la FORÇA i la LLUM suficients per poder seguir caminant,  a vegades a sotregades, però sempre endavant... ens envia la seva SAVIESA i FE per discernir a on hem de trepitjar i a on no, i junt amb la FE, ens envia també CORATGE, CONFIANÇA i PACIÈNCIA per quan el camí se'ns façi costerut. Però el do suprem... és L'AMOR!!! Ja ho diu St. Pau: "ja pots fer les millors obres, que si no estimes...". Ah! L'amor... és la major força de totes, pot transformar en carn el cor més pedregós, fins i tot pot perdonar allò que per nosaltres és "imperdonable"; amb la seva força poderosa ho transforma tot... i si tu restes amb el cor obert i deixes entrar a dojo l'Amor de Déu, és l'ho més gran que hi ha... és la feliçitat!!!!

I aquest diumenge Pentecosta.... "obrim els nostres cors i deixem entrar de ple l'Esperit del Senyor! I que el Seu Esperit ens GUIÏ i ens IL·LUMINI!!! PREGUEM".

"Senyor, GRÀCIES: per donar-nos el do del Teu Esperit Sant, pel do del Teu Amor, que ens fa seguir dient sí malgrat les adversitats i ens empeny a fer coses sorprenents i sovint incomprensibles si no sapiguéssim que és la Teva mà la qui ho fa en realitat... GRÀCIES, per caminar al meu costat sempre... GRÀCIES, per entrar de ple a la meva vida, GRÀCIES.......... GRÀCIES....... I GRÀCIES!!!!".  

Els divendres toca regar les plantes de l'oficina, normalment fem torns, sinó ho fa qui se'n recordi. Divendres passat em va tocar a mi. Són plantes grans (i quan dic grans, són grans: passsen de la porta!) i necessiten molta aigua, funciona així: no regues la planta en sí, sinó que omples un dipòsit que té amb un "piuet", el qual si falta aigua, s'amaga. Després, tenim tres nadales, que aquestes sí que les regues normal, clar.

Doncs bé, quan rego les plantes sempre els dic coses com: - bonica, preciosa, mira que maca és ella!- i les meves companyes es peten de riure. I perquè no em poso a cantar, que sinó... jajaj!! ;P Sempre s'ha dit que si els hi dius coses a les plantes creixen més maques, oi? jaj! ;) Doncs en això que estic omplint el dipòsit d'una i passo el dit per una fulla, com acaronant-la i quan el trec, el tinc negre! literalment. Així que no vaig dubtar en anar a buscar un drap humit i passar-lo fulla per fulla, quanta pols!!! I clar, com que és tan gran i té tantes fulles, m'hi vaig passar una bona estona. Les meves companyes reien. :D

Però no sabeu com vaig gaudir fent aquesta "feina"... Són petites coses que poden semblar insignificants i per tant ningú les  vol fer. Fa temps, el Vicente em deia que expliqués la meva experiència a les Benetes, doncs bé; el que us diré és que vaig gaudir com mai fent les coses quotidianes: parar taula, rentar plats, escombrar... Diu Sta. Teresa de Ávila que "a Dios se le encuentra entre los pucheros" i té tota la raó del món, ho he comprovat. O si preferiu la frase de St. Ignasi "en tot servir i estimar". Ja veieu, és cert, pots estimar fins i tot treient la pols!! Quina paradoxa, oi?

 El dijous passat, amb els nens de cate vam aprendre aquella pregària tan bonica de St. Francesc d'Assís que diu:

"on hi hagi odi, hi posi amor..." i així va fent, us sona, oi? Doncs després de llegir-la del dret i del revés i tornar a repetir i aprendre-la gairebé de memòria, vaig dir: - I ara, perquè no fem d'aquesta pregària una versió nostra? - al principi se'm van quedar mirant tots amb cara rara com dient: - i això com es fa? - però de seguida van començar a sortir frases molt interessants, i aquí teniu, la versió de la pregària de St. Francesc feta per nens/es de 7 i 8 anys:

" Que on hi hagi DESTRUCCIÓ hi posi UNIÓ,

   que on hi hagi POBRES hi posi ALIMENT,

   que on hi hagi RIQUESA hi posi COMPARTIR ,

   que on hi hagi BARALLES hi posi TRANQUIL·LITAT I AMOR ,

   que on hi hagi ODI hi posi PAU,

   que on hi hagi GUERRES hi posi GLORIA I ALEGRIA ,

   que on hi hagi PLORS hi posi RIALLES ,

   que on hi hagi INJUSTÍCIA hi posi JUSTÍCIA ,

   que on hi hagi CEGUESA hi posi FE."

Jo em trec el barret, i vosaltres??

De tornada del curs dels salms, al tren m'ha tocat seure d'esquena (com tantes altres vegades) i mirant per la finestra m'he inspirat en aquest post que ara escric. També ho fa que al curs no deixen de recordar-nos que els escrits bíblics ens queden XVIII segles enrrere (per posar un número).

M'he recordat d'una frase que em van dir als EE.EE l'any passat: "no caminis mirant enrrera, que agafaràs tortículis!". A partir d'aquí he començat a filosofar (no podia ser d'una altra manera, jej! ;)), pensava: ara vaig mirant enrrera i puc veure el camí recorregut: les corves, els túnels, les desviacions... puc veure passar un tren cap a l'altra banda, però no el puc veure venir, però perquè ho vull si jo ja hi estic pujada a un? D'altra manera, si vaig cap a endavant, no puc veure el camí que hi haurà als 10 metres o si hi ha una corva tot seguit o si hi haurà túnels o desviacions més endavant... sí que puc PREveure la següent passa o potser fins i tot les 5 següents, però no més enllà...

El mirar cap a enrrera és molt "còmode" i poc o gens arriscat: l'únic que faig és REcordar i REviure situacions passades, però res més. Si miro endavant m'arrisco a donar un tomb de 190 graus, o saltar, o entrar a un túnel (llarg o curt) que per ser el que és, túnel, és fosc i no veig res, amb sort, potser algún tram em trobi una petita llum... només al final veuré la llum altra vegada, però no serà una llum petita, no, sinó immensa i no hi haurà dubte que valgui, perquè tot el camí estarà enlluernat. Si salto, és evident que tampoc sé on cauré, per tant, també m'estic arriscant; igual que amb una corva (sigui dels graus que sigui, clar que com més tancada, més incertesa). EN CAP DELS TRES CASOS SÉ EL QUE M'ESPERA AL FINAL, puc arriscar-me o no.

Fixeu-vos, puc mirar enrrera REcordant sempre, puc seure a la vora del camí per descansar o puc caminar endavant... què trieu? Jo prefereixo de totes totes anar endavant, tot i no saber quines passes seran les següents, però el que sí sé i n'estic convençuda, és que hi ha Algú que m'agafa de la mà i em guia. Per altra banda, tinc als altres caminants (és a dir, vosaltres) que també m'ajuden puntualment, per tant, no faig el camí sola.

Així que la conclusió seria:

ENDAVANT SEMPRE,

MIRANT DE TANT EN TANT ENRRERA

I DESCANSANT PER RECUPERAR FORÇES I PODER SEGUIR CAMINANT

AMB L'AJUDA DE DÉU I LA DE LA COMUNITAT.

 Fa uns díes em va passar quelcom que m'ha fet pensar en el post de la Cristina Estruch "T'he vist d'esquena". Perquè realment, el vaig veure:

Algunes de les aceres del meu barri són bastant estretes, per tant, algú ha de baixar per deixar passar l'altre. Doncs anava de camí a l'estació i vaig veure a una nena i la vaig mirar com dient: "baixes? que em venen els cotxes d'esquena" (no sé què em passaria pel cap) per suposat que no li ho vaig dir i vaig baixar jo, doncs VA PASSAR AL DAVANT I VA COMENÇAR A MARCAR EL CAMÍ amb el paraigües, girant-se a mirar-me per veure si la seguia i a l'hora de travessar el carrer, es va aturar al mig del pas aturant els cotxes perquè jo passés... així fins arribar a la porta de l'estació. Ens vam dir adéu i vaig anar cap al tren.

Al principi no sabia ben bé què feia aquella nena, però vaig caure de seguida: "T'està marcant el camí!" i em va fer gràcia la situació, però (com no) vaig comparar-ho amb Jesús i vaig aplicar-ho a la meva situació personal: fa temps que vaig per un camí del qual jo tinc clar per on vull anar i cap a on; això sí, amb el discerniment de cada dia i amb l'acompanyament de persones a qui aprofito per donar les gràcies. Però sé que no depén només de mi i que és Jesús qui pren la iniciativa i em guia pels seus camins, [a vegades incomprensibles, però penses: "si Tu ho vols, jo també" (per això el discerniment)] és Ell qui em pren de la mà i em porta i jo el segueixo amb els ulls tancats, perquè confio plenament en Ell, com una nena es deixa guiar pel seu pare i li dic: Abbà, porta'm on vulguis. I el camí que abans se'm feia extrany pren un aire familiar, aleshores la meva confiança creix i cada dia tinc més ganes de correr per aquest camí de Jesús, agafada de la seva mà, sempre.

De l'Evangeli d'avui em podria quedar amb moltes frases, però m'he quedat amb aquesta:"que els vostres cors s'asserenin". És tan necessari... buscar moments de pau, de desconnectar per Connectar amb l'Altre, de deixar-ho TOT de banda i ESCOLTAR EL SILENCI...

Ja fa algunes setmanes vam acabar el curs de l'apocalipsi, després d'un any i mig (?) donant-hi guerra i vam començar una part de la Biblia que m'apassiona: els salms. Quina alegria quan em van dir que el curs tractava sobre ells!! No vaig dubtar ni un moment a apuntar-m'hi! ;) Als salms hi té cabuda tot: històries de guerra, de lluita... moments de soledat, de llum, de planys i de festa... Càntics d'amor i de guerra, de perdó i d'acció de gràcies... i de... oh! m'encanten!

Amb tot, no en tinc ni idea... sinó perquè vaig al curs? :) Només he escrit el que a mi m'inspiren, res més. De fet, desconec la gran majoria de salms (n'hi ha més de 100!), perquè sempre vaig a parar als mateixos perquè m'agraden, així doncs... Ara amb el curs ampliarem horitzons, espero!

Bé, només portem dos díes, però aquest curs promet! Ja us ho dic ara. :D Que arribi la setmana que ve!! jej! :))