assedegada

Hola bona gent!!

Només dir-vos que de l'1 al 15 de juliol tindré el bloc abandonat, perquè estaré desconnectada d'ordinadors, ok? Però no patiu, que tornaré!!! ;)

Per cert, l'11 de juliol ja farà MIG ANY que estem assedegats: FELICITATS!!!!! 

Que callin les veus, per poder sentir la teva Veu,

que callin les distraccions, per poder centrar el cor,

que callin les paraules buides de sentit, per omplir-me de la teva Paraula,

que callin els sorolls, per poder discernir cap a on caminar.

Que mori tot allò que és vell, per deixar pas a la novetat,

que morin els egoïsmes i les passions per poder estar disponible,

que morin els esclavatges, per poder ser lliure i seguir-te.

que mori el desig de fer la pròpia voluntat, per poder fer la teva, Senyor.

Omple'm a vessar del teu Amor, per poder estimar com Tu estimes,

vessa damunt meu una aigua pura, per poder mirar-te als ulls, Jesús,

Dóna'm la força i el coratge per renunciar a tot allò que no em deixa seguir-te,

DÓNA'M UN COR COM EL TEU, UN COR DE POBRE.

És curiós com a vegades ha de passar el temps per "captar" segons quines coses: el diumenge em va passar amb una frase de l'Eucaristia que diu alguna cosa així com: "fes de nosaltres una ofrena eterna" (ara de memòria no la recordo exacte). I mira que he anat a Misses!!! De segur que l'he sentida, però el diumenge va ser com un "despertar" del cor i dels sentits a aquestes paraules: OFRENA ETERNA... ofrena eterna, ofrena eterna... anava repetint interiorment... com més les deia, més intensament ressonaven dins meu.

QUE EL SENYOR FACI DE NOSALTRES UNA OFRENA ETERNA... què gran és aquesta frase!!! Que la meva vida sigui una ofrena continua, això és el que vull, Déu meu... oferir-te tot el que tinc i sóc tota la vida, si mai deixés de fer-ho fes-m'ho veure i de seguida tornaré.

Sabeu que sóc fan incondicional de les pregàries de Taizé i que cada diumenge baixo a casp a cantar... jej! Doncs ahir vaig arribar tard i clar, em vaig quedar "out of micro" ;) Doncs vés per on que no vaig cantar res! Anava amb ganes de fer pregària i em vaig dedicar a això.

Ara ja puc dir com es viu la pregària "des de fora", és diferent, perquè quan estàs ficada amb els cants has d'estar pendent de moltes coses: l'afinació, el tempo, el temps... ;P vaja, mil detalls; hi entres igual, però potser no tant, els qui em coneixeu sabeu que m'agrada molt cantar (i si és per Déu més!) i per tant els cants m'ajuden a fer pregària, però de tant en tant ja va bé no cantar i escoltar.

De tots els cants que es van fer, em quedo amb el següent:

"NADA NOS SEPARARÁ DEL AMOR DE DIOS".

Va ser massa... només l'escoltar la gent com el canta, però si a sobre ets sents poca cosa i plena d'imperfecions  i et preguntes: "perquè Ell em crida A MI?" i penses que no t'ho mereixes, perquè Ell és massa gran i la crida que et fa també ho és... i tu ets massa imperfecta i tot et cau massa gran... i plores... plores de felicitat, d'agraïment, d'incomprensió, de por, de... però et sents tremendament estimada (res no ens podrà separar, RES!! què fort, això!) i dius: "Pare, si Tu ho vols... FACI'S".

Aquest dilluns passat vam finalitzar el curs de salms, què curt! Si fa res que el vam començar... vam acabar l'apocalipsi i ens vam posar amb els salms, d'això farà un parell de mesos (?) i ara ja s'ha acabat... fins el curs que ve.

Juny sembla que sigui la fi del món, perquè totes les activitats s'acaben: el cole, els cursos, la parròquia... i ens esperen dos mesos ben "buits", (que no avorrits): passem de tenir l'agenda a tope a tenir-la mig plena i encara!

Veient-ho des d'un altre punt de vista, podríem dir que arriba aquell temps per fer tot allò que no hem pogut fer durant el curs. Sí, s'acaben les activitats del curs, però en començen d'altres... la vida és un continu moviment! 

Us presento als companys de curs:

Adéu "salmistes", fins aviat!!

Fa uns díes em vaig trobar a una amiga a la parada de l'autobús i xerrant xerrant, va sortir el tema del silenci. Va anar així: li vaig explicar que estava sola a casa i que es nota, perquè quan arribes està tot quiet i silenciós; però que a mi ja m'està bé, perquè m'agrada, el silenci (això no vol dir que no necessiti companyia, eh? no té res a veure!). I ella va contestar: - sí, jo necessito el silenci una vegada al dia. (de moment ho deixo penjat, després reprenem).

Del silenci vam anar a parar als ocells i va dir que un dels seus desitjos seria poder volar com una au. Li vaig contestar que a mi no m'agradaria, perquè tinc vertígen, o millor dit por de caure, imagina't que t'estampes contra un arbre, què fas? No no, jo de volar, res; jo terra ferma, si us plau. A mi m'agrada saber cap a on vaig... (en la mesura del possible ;p) m'agrada saber per on camino. Això no treu que sigui somiadora (que ho sóc bastant... "tot és possible, tot està per fer!"), però com diu la cançó: "els peus han de tocar a terra, però el teu cor s'ha d'arriscar. És el camí" (L'Esperit és amb tu - kairoi). Imagineu-vos tot això comentat tronxant-nos de riure... Perquè et posis místic i trascendent no vol dir que hagis d'estar amb una cara de pal, oi? ;D

Tornant al tema del silenci: em va fer gràcia l'expressió de fer silenci una vegada al dia... li vaig donar voltes al tema i penso: com es fa, el silenci? I com comptes les vegades que en fas? Una cosa és dir que fas pregària, que també és discutible. Penso que més que fer és estar en ... és una actitud: pots estar perfectament en actitud de silenci (oberta, receptiva, contemplativa...) mentres parles amb algú, mentres treballes... també pots dir: va, ara m'aturo i faig silenci... En certa manera ho fas per prendre consciència, però això no vol dir que no estiguis ja en silenci. Eps, al tanto! Que no estic dient que no fem estones de pregària reposada, eh... enteneu-me per on vaig. També és un do: no podem aconseguir aquest "estar en" si no ho demanem.

Amb tot això, jo no vull dir que ho estigui, eh? La meva pregària d'avui podria ser demanar al Pare que cada dia em vagi amarant més de la seva Presència, perquè no agafi només una part de la meva vida, sinó que en sigui el centre, que sigui tota seva, com diu St. Ignasi: "Vós m'ho heu donat, a Vós ho torno". Així sigui.

Referent a l'estar en silenci, recordo que en Jesús Renau va enviar una pvirtual on parlava d'això. Us deixo amb ella (perdoneu si avui m'he flipat una mica amb la parrafada...).

Ahir va ser el Sagrat Cor de Jesús i al Monestir va haver-hi vetlla de pregària tot el dia. Doncs bé, hi vaig anar una estona (s'ha d'aprofitar, aquestes coses! ;)) i vaig veure que l'altar estava molt maco: amb el Santíssim al mig, espelmes i un ram de flors blanques preciós, però tot això entre reixes! No ho vaig entendre: a cas tenen por que algú s'emporti al Santíssim?? O que algú façi alguna "malifeta"? Ja em diràs!! Home, no és el mateix tenir-lo a la vista que "a ratlles" :P, aquest és el Déu proper de Qui parlen? Què vols que et digui, a mi les reixes me l'allunyen que no pas altra cosa... perquè sé que Ell és al meu cor i al de tots, que sinó... jajaj!! Però no em digueu que si les reixes no hi fóssin la cosa no canviaria... crec que l'actitud de pregària no hagués sigut la mateixa, si l'altar quedés obert, la pregària segur que hagués estat molt més oberta i propera, penso jo.

En fi, que vaig fer pregària igual i va anar bé eh... però no em va agradar veure al Santíssim "empresonat"... et queda com llunyà i és com fred... Però vaja, que això és tan sols una opinió, està clar.

La darrera setmana de maig vam acabar la Catequesi d'infants, i ho vam fer amb una festa comuna. Ho vam passar d'allò més bé! Vam fer jocs i després vam pregar el Pare nostre en una gran rotllana, potser érem 200!! I finalment vam berenar.

Va ser bonic veure una gran rotllana pregant el Pare nostre... molt emotiu. Aleshores és quan penses: realment aquest curs ha valgut molt la pena, i ja enyores els nens abans que marxin... de fet, unes setmanes abans que s'acabi la kate ja t'agafa la "depre" i dius: jo vull seguir tot l'estiu amb els "meus" nens! Què faré sense ells?

Bé, cada cosa té el seu temps i el seu moment: si seguíssim tot l'estiu fent catequesi nens i monitors acabaríem esgotats, no pensaríeu que dic en sèrio això de continuar a l'estiu?  Però sí que els trobes a faltar, això no ho pots evitar, per molta guerra que hagin donat... te'ls estimes.

Us presento als meus "alumnes" (falten dúes nenes, però és difícil que siguin tots):

Som: Ramon, Ferran, Àlex, Pol, Laia, Laura, Marc V., Marc G. i Zoila.

Sembla mentida però sí, el curs ha acabat. Ara no faré cap valoració tampoc, però penso que ha sigut un curs molt bo.

GRÀCIES SENYOR, per aquests nens i nenes, són un testimoni viu Teu. GRÀCIES també pels companys catequistes, per tots els moments que hem viscut. GRÀCIES per ser present en cada rostre, en cada mirada, en cada gest...

El passat 4 de maig vaig publicar un post titulat: "que els vostres cors s'asserenin..." amb una reflexió sobre l'Evangeli del dia. En Jesús del Grup Naí em va demanar permís per enviar-la a la pregària virtual , que tants i tantes rebem.

Doncs el 23 de maig vaig obrir la pregària virtual i... allà estava!! Em va fer gràcia, perquè la veritat és que no escric amb cap finalitat i menys amb les pregàries, a més, sóc bastant reticent a anar-les "publicant": simplement perquè penso que són molt personals en tant que són fruit de la meva pregària, vull dir, tot allò sentit "a cau d'orella" pren forma d'escrit. I no penso que puguin servir per ajudar algú. I tenint en compte que qui les publica en sap una estona llarga sobre pregària i escrits (i no és per fer la pilota, que ho dic sincerament) doncs afalaga, la veritat.

Tot plegat és per rebaixar-se encara més i donar gràcies al Senyor. Sóc conscient que tot el que escric no és pas mèrit meu, sinó que és un do que Déu m'ha donat (eps, amb això no estic dient que escrigui bé, eh!), a més, moltes vegades nosalttres som el llapis i la mà és un Altre, com diu aquella cançó: "un llapis mai no dibuixa sense una mà".

Així doncs, GRÀCIES SENYOR per inspirar-me aquestes paraules i fer que "siguin útils" a la gent...

 Avís: aquest post està pendent des del 3 de maig!!!! a on anem a parar??? Bé, diuen que mai és tard, espero que així sigui.

 ***********

A l'estiu passat vaig anar a passar uns díes a Montserrat amb la meva fillola i em vaig comprar un llibre fantàstic: "tesimonis de vida monàstica".  De fet, no anava pas a comprar aquest, però no trobava el que volia i quan el vaig veure vaig pensar que seria interessant. Doncs no em va deixar indiferent precisament... Em va acostar més a un món que per mi era pràcticament "desconegut". Ara l'he tornat a llegir, amb uns altres ulls, perquè ja no m'és llunyà i n'he gaudit tant... Llegir cadascun dels testimonis t'acosta més a Déu i t'obre horitzons, per altra banda, en el teu interior es va confirmant quelcom... (potser algun dia us en parli).

Ara estic llegint "El silencio del desierto", un llibre que em va deixar un bon amic (a qui li'n dóno les gràcies!) sobre els Pares del Desert: són cites sobre la pregària, actituds dels monjos/es... amb unes il·lustracions divertidíssimes, però que alhora et transmeten molt bé el que està escrit (és clar que ser divertit i transmetre no és incompatible). Així que alhora que passes una bona estona llegint, també n'aprens força coses.

He agafat força apunts dels dos llibres. I us els recomano molt perquè tots dos parlen sobre actituds bàsiques per a qualsevol creient que no està malament recordar de tant en tant.