assedegada

Hola!!!

Us informo que m'he canviat de blog, perquè darrerament amb aquest tinc problemes i em costa molt d'entrar, és el següent:

http://www.zoilamontagut.blogspot.com

De fet, aquest continua actiu, hi he posat un link des de l'altre, i amb l'altre he fet el mateix des d'aquí (cliqueu a "m'has seduït"). 

Potser hauríem de dir: adéu assedegada! tot i no ser un adéu en tota regla.

Per fer el camí de la feina a casa tinc dúes opcions:

- agafar el bus que va directe a Rubí

- agafar qualsevol bus, baixar a l'estació de St. Cugat i agafar el tren fins a Rubí.

Ahir vaig optar per la primera. Doncs a mala hora! Es veu que a l'agost canvien la ruta - i els horaris, però això ja se sap- i no ho avisen enlloc (bé, ho avisen els primers díes i després ho treuen, em van  dir unes senyores) així que jo tota panxa i de sobte veig que abans de la meva parada fa un tomb cap a una altra banda, vaig picar de seguida, però hi havia un bon tros. Total, que vaig preguntar com s'hi arribava a l'estació (que està al costat de casa) i vaig tornar caminant. Mitja horeta, vaig trigar...

Però "no hay mal que por bien no venga", diuen. Així vaig conéixer el carrer Montserrat, el de St. Ignasi, St. Francesc, St. Joan, el forn de la moreneta... Vés per on! Només em faltaven Sta. Teresa i St. Benet... llàstima! :P Va ser graciós el trobar-me de sobte amb tots aquests carrers... jeje!!

Aquesta nit no ha deixat de ploure, i no ha sigut un plujim d'estiu, no no... ha sigut una Senyora Tempesta, amb noms i cognoms, és a dir, amb Llamps i Trons... a vegades semblava que el pis tremolava... ;) I avui el cel és negre, encara... no ha plogut prou?

Pel que dic sembla que la pluja no m'agradi i m'encanta... el que més m'agrada és la olor de terra mullada... mmmh... no em cansaria mai d'olorar-la, és com si m'entrés ben endins i em netejés tots els racons... és una sensació que m'encanta! I el seu so quan repica contra el terra... em passaria hores escoltant-lo! La pluja convida al recolliment i la contemplació. Beneïda sigui la pluja!

Ja fa un temps, en Sergi ens parlava al seu blog sobre la sinceritat:

http://sergidassis.blogspot.com/2007/06/sobre-la-sinceritat.html

I hi vaig deixar un comentari dient que potser algun dia parlava del tema i vet aquí, avui toca. Potser sigui un dels valors que més valoro (valgui la redundància), sempre m'ha agradat ser sincera amb la gent i amb mi mateixa. Les expressions del tipus "quedar bé", "donar bona imatge"... per mi no valen; a vegades la gent em respon a coses que dic: - ara sí que has quedat bé!- i jo els contesto que a mi quedar bé o no tant me fa, que dic el que penso i ja està.

Potser tot això sona una mica, com dir-ho... massa "a saco". Recordo que a un curs sobre valors que ens van fer a la parròquia, ens van dir que tots els valors són cristians. A mi em va extranyar que, per exemple, el valor de la immediatesa pugui ser cristià i vaig anar a comentar-li al professor: - el secret està en saber trobar l'EQUILIBRI, tots els extrems són dolents.- La idea és aquesta. Equilibri... quin gran tema! I què complicat... realment els extrems de tot són dolents, així doncs: hem de ser sincers però entre poc i massa, no fos cas... no per això deixaré de dir el que penso: hi ha moltes maneres de dir les coses i pots ser sincer sense fer mal, crec jo... Si algún dia ho fes (deixar de dir el que penso), m'estaria enganyant a mi mateixa i a l'altre també i això és el pitjor. Després tot se sap, a més, no diu l'Evangeli que "no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar ni res d'amagat que no s'hagi de saber (Mt. 10,26)"? (ei, em sembla que he aprés a posar links! m'estic emocionant! jajaj!!) Per tant, no és millor dir-ho des d'un principi? És clar que tot això és molt abstracte i molt relatiu, només estic donant la meva visió personal. 

El que vull dir amb tot plegat (a veure si m'aclaro d'una vegada!), és que no m'agraden les falsedats ni les hipocresies (a algú li agraden?) i que m'agrada mostrar-me a la gent tal com sóc: escrivia a un recés de fa poc pregant no sé quina lectura evangèlica que jo només vull ser transparència de tots els dons que Déu em dona i de tot allò que Ell em fa sentir, perquè si ho rebo, serà per compartir-ho, o no?? O ho aniré acumulant com el del graner? I què en faré?

Que el Senyor m'ajudi a trobar l'equilibri en tot i a ser sincera tot posant-m'hi a la pell de l'altre i sobretot, estimant-lo.

Eiiii!!! Per fi... us he tingut abandonats molt de temps, ho sé, però he tingut problemes per entrar al blog... així que... Ara sembla que per fi em deixen tornar a escriure! jajaj!!! 

Doncs res, dir-vos que he tornat. ;)