assedegada

Aquesta nit no ha deixat de ploure, i no ha sigut un plujim d'estiu, no no... ha sigut una Senyora Tempesta, amb noms i cognoms, és a dir, amb Llamps i Trons... a vegades semblava que el pis tremolava... ;) I avui el cel és negre, encara... no ha plogut prou?

Pel que dic sembla que la pluja no m'agradi i m'encanta... el que més m'agrada és la olor de terra mullada... mmmh... no em cansaria mai d'olorar-la, és com si m'entrés ben endins i em netejés tots els racons... és una sensació que m'encanta! I el seu so quan repica contra el terra... em passaria hores escoltant-lo! La pluja convida al recolliment i la contemplació. Beneïda sigui la pluja!

Ja fa un temps, en Sergi ens parlava al seu blog sobre la sinceritat:

http://sergidassis.blogspot.com/2007/06/sobre-la-sinceritat.html

I hi vaig deixar un comentari dient que potser algun dia parlava del tema i vet aquí, avui toca. Potser sigui un dels valors que més valoro (valgui la redundància), sempre m'ha agradat ser sincera amb la gent i amb mi mateixa. Les expressions del tipus "quedar bé", "donar bona imatge"... per mi no valen; a vegades la gent em respon a coses que dic: - ara sí que has quedat bé!- i jo els contesto que a mi quedar bé o no tant me fa, que dic el que penso i ja està.

Potser tot això sona una mica, com dir-ho... massa "a saco". Recordo que a un curs sobre valors que ens van fer a la parròquia, ens van dir que tots els valors són cristians. A mi em va extranyar que, per exemple, el valor de la immediatesa pugui ser cristià i vaig anar a comentar-li al professor: - el secret està en saber trobar l'EQUILIBRI, tots els extrems són dolents.- La idea és aquesta. Equilibri... quin gran tema! I què complicat... realment els extrems de tot són dolents, així doncs: hem de ser sincers però entre poc i massa, no fos cas... no per això deixaré de dir el que penso: hi ha moltes maneres de dir les coses i pots ser sincer sense fer mal, crec jo... Si algún dia ho fes (deixar de dir el que penso), m'estaria enganyant a mi mateixa i a l'altre també i això és el pitjor. Després tot se sap, a més, no diu l'Evangeli que "no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar ni res d'amagat que no s'hagi de saber (Mt. 10,26)"? (ei, em sembla que he aprés a posar links! m'estic emocionant! jajaj!!) Per tant, no és millor dir-ho des d'un principi? És clar que tot això és molt abstracte i molt relatiu, només estic donant la meva visió personal. 

El que vull dir amb tot plegat (a veure si m'aclaro d'una vegada!), és que no m'agraden les falsedats ni les hipocresies (a algú li agraden?) i que m'agrada mostrar-me a la gent tal com sóc: escrivia a un recés de fa poc pregant no sé quina lectura evangèlica que jo només vull ser transparència de tots els dons que Déu em dona i de tot allò que Ell em fa sentir, perquè si ho rebo, serà per compartir-ho, o no?? O ho aniré acumulant com el del graner? I què en faré?

Que el Senyor m'ajudi a trobar l'equilibri en tot i a ser sincera tot posant-m'hi a la pell de l'altre i sobretot, estimant-lo.

És curiós com a vegades ha de passar el temps per "captar" segons quines coses: el diumenge em va passar amb una frase de l'Eucaristia que diu alguna cosa així com: "fes de nosaltres una ofrena eterna" (ara de memòria no la recordo exacte). I mira que he anat a Misses!!! De segur que l'he sentida, però el diumenge va ser com un "despertar" del cor i dels sentits a aquestes paraules: OFRENA ETERNA... ofrena eterna, ofrena eterna... anava repetint interiorment... com més les deia, més intensament ressonaven dins meu.

QUE EL SENYOR FACI DE NOSALTRES UNA OFRENA ETERNA... què gran és aquesta frase!!! Que la meva vida sigui una ofrena continua, això és el que vull, Déu meu... oferir-te tot el que tinc i sóc tota la vida, si mai deixés de fer-ho fes-m'ho veure i de seguida tornaré.

Aquest dilluns passat vam finalitzar el curs de salms, què curt! Si fa res que el vam començar... vam acabar l'apocalipsi i ens vam posar amb els salms, d'això farà un parell de mesos (?) i ara ja s'ha acabat... fins el curs que ve.

Juny sembla que sigui la fi del món, perquè totes les activitats s'acaben: el cole, els cursos, la parròquia... i ens esperen dos mesos ben "buits", (que no avorrits): passem de tenir l'agenda a tope a tenir-la mig plena i encara!

Veient-ho des d'un altre punt de vista, podríem dir que arriba aquell temps per fer tot allò que no hem pogut fer durant el curs. Sí, s'acaben les activitats del curs, però en començen d'altres... la vida és un continu moviment! 

Us presento als companys de curs:

Adéu "salmistes", fins aviat!!

Fa uns díes em vaig trobar a una amiga a la parada de l'autobús i xerrant xerrant, va sortir el tema del silenci. Va anar així: li vaig explicar que estava sola a casa i que es nota, perquè quan arribes està tot quiet i silenciós; però que a mi ja m'està bé, perquè m'agrada, el silenci (això no vol dir que no necessiti companyia, eh? no té res a veure!). I ella va contestar: - sí, jo necessito el silenci una vegada al dia. (de moment ho deixo penjat, després reprenem).

Del silenci vam anar a parar als ocells i va dir que un dels seus desitjos seria poder volar com una au. Li vaig contestar que a mi no m'agradaria, perquè tinc vertígen, o millor dit por de caure, imagina't que t'estampes contra un arbre, què fas? No no, jo de volar, res; jo terra ferma, si us plau. A mi m'agrada saber cap a on vaig... (en la mesura del possible ;p) m'agrada saber per on camino. Això no treu que sigui somiadora (que ho sóc bastant... "tot és possible, tot està per fer!"), però com diu la cançó: "els peus han de tocar a terra, però el teu cor s'ha d'arriscar. És el camí" (L'Esperit és amb tu - kairoi). Imagineu-vos tot això comentat tronxant-nos de riure... Perquè et posis místic i trascendent no vol dir que hagis d'estar amb una cara de pal, oi? ;D

Tornant al tema del silenci: em va fer gràcia l'expressió de fer silenci una vegada al dia... li vaig donar voltes al tema i penso: com es fa, el silenci? I com comptes les vegades que en fas? Una cosa és dir que fas pregària, que també és discutible. Penso que més que fer és estar en ... és una actitud: pots estar perfectament en actitud de silenci (oberta, receptiva, contemplativa...) mentres parles amb algú, mentres treballes... també pots dir: va, ara m'aturo i faig silenci... En certa manera ho fas per prendre consciència, però això no vol dir que no estiguis ja en silenci. Eps, al tanto! Que no estic dient que no fem estones de pregària reposada, eh... enteneu-me per on vaig. També és un do: no podem aconseguir aquest "estar en" si no ho demanem.

Amb tot això, jo no vull dir que ho estigui, eh? La meva pregària d'avui podria ser demanar al Pare que cada dia em vagi amarant més de la seva Presència, perquè no agafi només una part de la meva vida, sinó que en sigui el centre, que sigui tota seva, com diu St. Ignasi: "Vós m'ho heu donat, a Vós ho torno". Així sigui.

Referent a l'estar en silenci, recordo que en Jesús Renau va enviar una pvirtual on parlava d'això. Us deixo amb ella (perdoneu si avui m'he flipat una mica amb la parrafada...).

Ahir va ser el Sagrat Cor de Jesús i al Monestir va haver-hi vetlla de pregària tot el dia. Doncs bé, hi vaig anar una estona (s'ha d'aprofitar, aquestes coses! ;)) i vaig veure que l'altar estava molt maco: amb el Santíssim al mig, espelmes i un ram de flors blanques preciós, però tot això entre reixes! No ho vaig entendre: a cas tenen por que algú s'emporti al Santíssim?? O que algú façi alguna "malifeta"? Ja em diràs!! Home, no és el mateix tenir-lo a la vista que "a ratlles" :P, aquest és el Déu proper de Qui parlen? Què vols que et digui, a mi les reixes me l'allunyen que no pas altra cosa... perquè sé que Ell és al meu cor i al de tots, que sinó... jajaj!! Però no em digueu que si les reixes no hi fóssin la cosa no canviaria... crec que l'actitud de pregària no hagués sigut la mateixa, si l'altar quedés obert, la pregària segur que hagués estat molt més oberta i propera, penso jo.

En fi, que vaig fer pregària igual i va anar bé eh... però no em va agradar veure al Santíssim "empresonat"... et queda com llunyà i és com fred... Però vaja, que això és tan sols una opinió, està clar.

divendres 24 de maig de 2002, 20h, Reial Monestir de Sant Cugat. Junt amb 23 persones més em vaig confirmar. Jesús em va donar el do del seu Esperit Sant!!! I ja fa cinc anys d'això...

Us pot semblar una ximpleria, però sempre m'ha agradat "cel·lebrar-ho" d'alguna manera: amb una trucada als padrins n'hi ha prou, o si es pot anar a l'Eucaristia millor que millor. La mare em diu que és curiós que cel·lebri el dia de la Confirmació i no el de la Primera Comunió; bé, simplement que rebre la Comunió ho faig cada setmana i ja forma part del dia a dia, i la Confirmació no: és clar que per Pasqua renovem el compromís del baptisme i que en realitat m'estic confirmant cada dia, dient SÍ a Jesús, però mira, m'agrada recordar el dia que em vaig confirmar.

Doncs sí, cada dia podem dir a Jesús: "sí, et vull seguir" o dir que no i anar a la nostra... penso que això té molt a veure amb les decisions que prenem durant el dia, com afecta al nostre compromís com a cristians! I que difícil és a vegades discernir la voluntat de Déu i renunciar a fer la nostra... però per això el Pare ens envia el seu Esperit Sant, amb Ell ens envia la FORÇA i la LLUM suficients per poder seguir caminant,  a vegades a sotregades, però sempre endavant... ens envia la seva SAVIESA i FE per discernir a on hem de trepitjar i a on no, i junt amb la FE, ens envia també CORATGE, CONFIANÇA i PACIÈNCIA per quan el camí se'ns façi costerut. Però el do suprem... és L'AMOR!!! Ja ho diu St. Pau: "ja pots fer les millors obres, que si no estimes...". Ah! L'amor... és la major força de totes, pot transformar en carn el cor més pedregós, fins i tot pot perdonar allò que per nosaltres és "imperdonable"; amb la seva força poderosa ho transforma tot... i si tu restes amb el cor obert i deixes entrar a dojo l'Amor de Déu, és l'ho més gran que hi ha... és la feliçitat!!!!

I aquest diumenge Pentecosta.... "obrim els nostres cors i deixem entrar de ple l'Esperit del Senyor! I que el Seu Esperit ens GUIÏ i ens IL·LUMINI!!! PREGUEM".

"Senyor, GRÀCIES: per donar-nos el do del Teu Esperit Sant, pel do del Teu Amor, que ens fa seguir dient sí malgrat les adversitats i ens empeny a fer coses sorprenents i sovint incomprensibles si no sapiguéssim que és la Teva mà la qui ho fa en realitat... GRÀCIES, per caminar al meu costat sempre... GRÀCIES, per entrar de ple a la meva vida, GRÀCIES.......... GRÀCIES....... I GRÀCIES!!!!".  

Els divendres toca regar les plantes de l'oficina, normalment fem torns, sinó ho fa qui se'n recordi. Divendres passat em va tocar a mi. Són plantes grans (i quan dic grans, són grans: passsen de la porta!) i necessiten molta aigua, funciona així: no regues la planta en sí, sinó que omples un dipòsit que té amb un "piuet", el qual si falta aigua, s'amaga. Després, tenim tres nadales, que aquestes sí que les regues normal, clar.

Doncs bé, quan rego les plantes sempre els dic coses com: - bonica, preciosa, mira que maca és ella!- i les meves companyes es peten de riure. I perquè no em poso a cantar, que sinó... jajaj!! ;P Sempre s'ha dit que si els hi dius coses a les plantes creixen més maques, oi? jaj! ;) Doncs en això que estic omplint el dipòsit d'una i passo el dit per una fulla, com acaronant-la i quan el trec, el tinc negre! literalment. Així que no vaig dubtar en anar a buscar un drap humit i passar-lo fulla per fulla, quanta pols!!! I clar, com que és tan gran i té tantes fulles, m'hi vaig passar una bona estona. Les meves companyes reien. :D

Però no sabeu com vaig gaudir fent aquesta "feina"... Són petites coses que poden semblar insignificants i per tant ningú les  vol fer. Fa temps, el Vicente em deia que expliqués la meva experiència a les Benetes, doncs bé; el que us diré és que vaig gaudir com mai fent les coses quotidianes: parar taula, rentar plats, escombrar... Diu Sta. Teresa de Ávila que "a Dios se le encuentra entre los pucheros" i té tota la raó del món, ho he comprovat. O si preferiu la frase de St. Ignasi "en tot servir i estimar". Ja veieu, és cert, pots estimar fins i tot treient la pols!! Quina paradoxa, oi?

Cada matí, de camí a la feina (en el meu cas)/cole (en cas de ma germana), passem amb el cotxe (el condueix la mare, que sempre ens acompanya, és una santa...) per davant de camps (pocs que queden, dissortadament...tampoc us penseu que són grans camps, eh) plens de flors precioses... i al fons, la muntanya. Sempre em quedo meravellada contemplant aquest espectacle de color... i al fons, l'Horeb... i com m'agradaria baixar del cotxe i passejar-me per entre les flors i contemplar-les de prop... i caminar cap a la Muntanya Sagrada...

M'impressiona tant, la creació! Com és possible que d'una llavor, surti tanta formosor?? D'una petita llavor, grans arbres? És tot un misteri, aquest! Això mateix es pot comparar a la persona humana: del no-res, ens anem formant secretament com un brodat en el fons de la terra (Sl.139,15), naixem i creixem... exterior i interiorment... és tan gran el misteri, que supera tota paraula, només puc dir: lloat sigui Déu! Perquè tot això és un do Seu.

I m'entristeix veure que els humans "despreciem" aquest do tan gran de Déu, que passem pel costat d'una flor i ni ens aturem a contemplar-la... o que llançem coses pel terra, com si el planeta fos una paperera! Tot això trenca l'harnonia que Déu havia creat perquè en gaudissim, i en comptes de gaudir, ho espatllem... I penso que potser és perquè la gent no sap valorar les coses "petites", perquè tenen al cap idees grans, grans projectes, grans... tot gran. I el petit, què? És veritat, que els petits, insignificants, és els qui la gent margina... i això que són els preferits de Déu! (sort que tenen).

Jo avui puc dir, més que mai, que em sento privilegiada de ser cristiana i de poder veure en una flor la presència amagada de Déu.

**************

MOLTES FELICITATS A TOTES LES MONTSERRATS!!! I ALS MONTSERRATINS MOLT BONA DIADA! Espero que ahir també tinguéssiu molt bona vetlla (us vaig tenir presents des de la distància).