assedegada

Que callin les veus, per poder sentir la teva Veu,

que callin les distraccions, per poder centrar el cor,

que callin les paraules buides de sentit, per omplir-me de la teva Paraula,

que callin els sorolls, per poder discernir cap a on caminar.

Que mori tot allò que és vell, per deixar pas a la novetat,

que morin els egoïsmes i les passions per poder estar disponible,

que morin els esclavatges, per poder ser lliure i seguir-te.

que mori el desig de fer la pròpia voluntat, per poder fer la teva, Senyor.

Omple'm a vessar del teu Amor, per poder estimar com Tu estimes,

vessa damunt meu una aigua pura, per poder mirar-te als ulls, Jesús,

Dóna'm la força i el coratge per renunciar a tot allò que no em deixa seguir-te,

DÓNA'M UN COR COM EL TEU, UN COR DE POBRE.

És curiós com a vegades ha de passar el temps per "captar" segons quines coses: el diumenge em va passar amb una frase de l'Eucaristia que diu alguna cosa així com: "fes de nosaltres una ofrena eterna" (ara de memòria no la recordo exacte). I mira que he anat a Misses!!! De segur que l'he sentida, però el diumenge va ser com un "despertar" del cor i dels sentits a aquestes paraules: OFRENA ETERNA... ofrena eterna, ofrena eterna... anava repetint interiorment... com més les deia, més intensament ressonaven dins meu.

QUE EL SENYOR FACI DE NOSALTRES UNA OFRENA ETERNA... què gran és aquesta frase!!! Que la meva vida sigui una ofrena continua, això és el que vull, Déu meu... oferir-te tot el que tinc i sóc tota la vida, si mai deixés de fer-ho fes-m'ho veure i de seguida tornaré.

Sabeu que sóc fan incondicional de les pregàries de Taizé i que cada diumenge baixo a casp a cantar... jej! Doncs ahir vaig arribar tard i clar, em vaig quedar "out of micro" ;) Doncs vés per on que no vaig cantar res! Anava amb ganes de fer pregària i em vaig dedicar a això.

Ara ja puc dir com es viu la pregària "des de fora", és diferent, perquè quan estàs ficada amb els cants has d'estar pendent de moltes coses: l'afinació, el tempo, el temps... ;P vaja, mil detalls; hi entres igual, però potser no tant, els qui em coneixeu sabeu que m'agrada molt cantar (i si és per Déu més!) i per tant els cants m'ajuden a fer pregària, però de tant en tant ja va bé no cantar i escoltar.

De tots els cants que es van fer, em quedo amb el següent:

"NADA NOS SEPARARÁ DEL AMOR DE DIOS".

Va ser massa... només l'escoltar la gent com el canta, però si a sobre ets sents poca cosa i plena d'imperfecions  i et preguntes: "perquè Ell em crida A MI?" i penses que no t'ho mereixes, perquè Ell és massa gran i la crida que et fa també ho és... i tu ets massa imperfecta i tot et cau massa gran... i plores... plores de felicitat, d'agraïment, d'incomprensió, de por, de... però et sents tremendament estimada (res no ens podrà separar, RES!! què fort, això!) i dius: "Pare, si Tu ho vols... FACI'S".

Ahir va ser el Sagrat Cor de Jesús i al Monestir va haver-hi vetlla de pregària tot el dia. Doncs bé, hi vaig anar una estona (s'ha d'aprofitar, aquestes coses! ;)) i vaig veure que l'altar estava molt maco: amb el Santíssim al mig, espelmes i un ram de flors blanques preciós, però tot això entre reixes! No ho vaig entendre: a cas tenen por que algú s'emporti al Santíssim?? O que algú façi alguna "malifeta"? Ja em diràs!! Home, no és el mateix tenir-lo a la vista que "a ratlles" :P, aquest és el Déu proper de Qui parlen? Què vols que et digui, a mi les reixes me l'allunyen que no pas altra cosa... perquè sé que Ell és al meu cor i al de tots, que sinó... jajaj!! Però no em digueu que si les reixes no hi fóssin la cosa no canviaria... crec que l'actitud de pregària no hagués sigut la mateixa, si l'altar quedés obert, la pregària segur que hagués estat molt més oberta i propera, penso jo.

En fi, que vaig fer pregària igual i va anar bé eh... però no em va agradar veure al Santíssim "empresonat"... et queda com llunyà i és com fred... Però vaja, que això és tan sols una opinió, està clar.

El passat 4 de maig vaig publicar un post titulat: "que els vostres cors s'asserenin..." amb una reflexió sobre l'Evangeli del dia. En Jesús del Grup Naí em va demanar permís per enviar-la a la pregària virtual , que tants i tantes rebem.

Doncs el 23 de maig vaig obrir la pregària virtual i... allà estava!! Em va fer gràcia, perquè la veritat és que no escric amb cap finalitat i menys amb les pregàries, a més, sóc bastant reticent a anar-les "publicant": simplement perquè penso que són molt personals en tant que són fruit de la meva pregària, vull dir, tot allò sentit "a cau d'orella" pren forma d'escrit. I no penso que puguin servir per ajudar algú. I tenint en compte que qui les publica en sap una estona llarga sobre pregària i escrits (i no és per fer la pilota, que ho dic sincerament) doncs afalaga, la veritat.

Tot plegat és per rebaixar-se encara més i donar gràcies al Senyor. Sóc conscient que tot el que escric no és pas mèrit meu, sinó que és un do que Déu m'ha donat (eps, amb això no estic dient que escrigui bé, eh!), a més, moltes vegades nosalttres som el llapis i la mà és un Altre, com diu aquella cançó: "un llapis mai no dibuixa sense una mà".

Així doncs, GRÀCIES SENYOR per inspirar-me aquestes paraules i fer que "siguin útils" a la gent...

Ja fa uns anys, preparant la Pasqua jove de Can Barba, vam trobar una pregària que em va marcar molt, tan és així que encara recordo d'on la vaig treure!! Aquesta pregària m'ha acompanyat durant aquest temps en diverses situacions, fa uns díes l'he tornat a recordar i he pensat compartir-la amb vosaltres.

*******

Fes-me anar més a poc a poc, Senyor

Autor: Jesús-Lucas Rodríguez García

Fes-me anar més a poc a poc, Senyor.

Tinc necessitat de sortir de l'activisme,

tinc necessitat de viure més recollit, menys dispers.

Hi ha massa sorolls en el meu cor

i massa compromisos en la meva existència.

Necessito més silenci, Senyor.

Necessito silenci per discernir la teva voluntat.

Tinc necessitat de moltes hores, tots sols, Tu i jo:

hi ha moltes coses que cal discernir,

hi ha molts sorolls que cal esmorteir,

hi ha moltes veus que han de callar.

Fes-me anar més a poc a poc, Senyor.

Ajuda'm a aprendre a dir que no.

Ajuda'm a abandonar els ídols. 

Ajuda'm a entrar en el meu silenci, només amb Tu.

Si no vaig més a poc a poc no escoltaré el teu Evangeli,

no tindré temps per a viure'l.

Que trobi l'espai necessari per al retir, la pregària,

la tranquil·litat, la pau, temps per aprendre a viure.

**********

Hi ha massa soroll, massa activisme, tan externa com internament... i falta temps per aturar-se i fer silenci per escoltar la Teva veu... Sento que el meu cap i el meu cor estan en moviment continu, no es cansen mai?! Per sort, tot i que la superfície estigui agitada, el fons està clar i en pau... gràcies a Déu!!  

 El dijous passat, amb els nens de cate vam aprendre aquella pregària tan bonica de St. Francesc d'Assís que diu:

"on hi hagi odi, hi posi amor..." i així va fent, us sona, oi? Doncs després de llegir-la del dret i del revés i tornar a repetir i aprendre-la gairebé de memòria, vaig dir: - I ara, perquè no fem d'aquesta pregària una versió nostra? - al principi se'm van quedar mirant tots amb cara rara com dient: - i això com es fa? - però de seguida van començar a sortir frases molt interessants, i aquí teniu, la versió de la pregària de St. Francesc feta per nens/es de 7 i 8 anys:

" Que on hi hagi DESTRUCCIÓ hi posi UNIÓ,

   que on hi hagi POBRES hi posi ALIMENT,

   que on hi hagi RIQUESA hi posi COMPARTIR ,

   que on hi hagi BARALLES hi posi TRANQUIL·LITAT I AMOR ,

   que on hi hagi ODI hi posi PAU,

   que on hi hagi GUERRES hi posi GLORIA I ALEGRIA ,

   que on hi hagi PLORS hi posi RIALLES ,

   que on hi hagi INJUSTÍCIA hi posi JUSTÍCIA ,

   que on hi hagi CEGUESA hi posi FE."

Jo em trec el barret, i vosaltres??

De tornada del curs dels salms, al tren m'ha tocat seure d'esquena (com tantes altres vegades) i mirant per la finestra m'he inspirat en aquest post que ara escric. També ho fa que al curs no deixen de recordar-nos que els escrits bíblics ens queden XVIII segles enrrere (per posar un número).

M'he recordat d'una frase que em van dir als EE.EE l'any passat: "no caminis mirant enrrera, que agafaràs tortículis!". A partir d'aquí he començat a filosofar (no podia ser d'una altra manera, jej! ;)), pensava: ara vaig mirant enrrera i puc veure el camí recorregut: les corves, els túnels, les desviacions... puc veure passar un tren cap a l'altra banda, però no el puc veure venir, però perquè ho vull si jo ja hi estic pujada a un? D'altra manera, si vaig cap a endavant, no puc veure el camí que hi haurà als 10 metres o si hi ha una corva tot seguit o si hi haurà túnels o desviacions més endavant... sí que puc PREveure la següent passa o potser fins i tot les 5 següents, però no més enllà...

El mirar cap a enrrera és molt "còmode" i poc o gens arriscat: l'únic que faig és REcordar i REviure situacions passades, però res més. Si miro endavant m'arrisco a donar un tomb de 190 graus, o saltar, o entrar a un túnel (llarg o curt) que per ser el que és, túnel, és fosc i no veig res, amb sort, potser algún tram em trobi una petita llum... només al final veuré la llum altra vegada, però no serà una llum petita, no, sinó immensa i no hi haurà dubte que valgui, perquè tot el camí estarà enlluernat. Si salto, és evident que tampoc sé on cauré, per tant, també m'estic arriscant; igual que amb una corva (sigui dels graus que sigui, clar que com més tancada, més incertesa). EN CAP DELS TRES CASOS SÉ EL QUE M'ESPERA AL FINAL, puc arriscar-me o no.

Fixeu-vos, puc mirar enrrera REcordant sempre, puc seure a la vora del camí per descansar o puc caminar endavant... què trieu? Jo prefereixo de totes totes anar endavant, tot i no saber quines passes seran les següents, però el que sí sé i n'estic convençuda, és que hi ha Algú que m'agafa de la mà i em guia. Per altra banda, tinc als altres caminants (és a dir, vosaltres) que també m'ajuden puntualment, per tant, no faig el camí sola.

Així que la conclusió seria:

ENDAVANT SEMPRE,

MIRANT DE TANT EN TANT ENRRERA

I DESCANSANT PER RECUPERAR FORÇES I PODER SEGUIR CAMINANT

AMB L'AJUDA DE DÉU I LA DE LA COMUNITAT.

 Fa uns díes em va passar quelcom que m'ha fet pensar en el post de la Cristina Estruch "T'he vist d'esquena". Perquè realment, el vaig veure:

Algunes de les aceres del meu barri són bastant estretes, per tant, algú ha de baixar per deixar passar l'altre. Doncs anava de camí a l'estació i vaig veure a una nena i la vaig mirar com dient: "baixes? que em venen els cotxes d'esquena" (no sé què em passaria pel cap) per suposat que no li ho vaig dir i vaig baixar jo, doncs VA PASSAR AL DAVANT I VA COMENÇAR A MARCAR EL CAMÍ amb el paraigües, girant-se a mirar-me per veure si la seguia i a l'hora de travessar el carrer, es va aturar al mig del pas aturant els cotxes perquè jo passés... així fins arribar a la porta de l'estació. Ens vam dir adéu i vaig anar cap al tren.

Al principi no sabia ben bé què feia aquella nena, però vaig caure de seguida: "T'està marcant el camí!" i em va fer gràcia la situació, però (com no) vaig comparar-ho amb Jesús i vaig aplicar-ho a la meva situació personal: fa temps que vaig per un camí del qual jo tinc clar per on vull anar i cap a on; això sí, amb el discerniment de cada dia i amb l'acompanyament de persones a qui aprofito per donar les gràcies. Però sé que no depén només de mi i que és Jesús qui pren la iniciativa i em guia pels seus camins, [a vegades incomprensibles, però penses: "si Tu ho vols, jo també" (per això el discerniment)] és Ell qui em pren de la mà i em porta i jo el segueixo amb els ulls tancats, perquè confio plenament en Ell, com una nena es deixa guiar pel seu pare i li dic: Abbà, porta'm on vulguis. I el camí que abans se'm feia extrany pren un aire familiar, aleshores la meva confiança creix i cada dia tinc més ganes de correr per aquest camí de Jesús, agafada de la seva mà, sempre.

De l'Evangeli d'avui em podria quedar amb moltes frases, però m'he quedat amb aquesta:"que els vostres cors s'asserenin". És tan necessari... buscar moments de pau, de desconnectar per Connectar amb l'Altre, de deixar-ho TOT de banda i ESCOLTAR EL SILENCI...