Els divendres toca regar les plantes de l'oficina, normalment fem torns, sinó ho fa qui se'n recordi. Divendres passat em va tocar a mi. Són plantes grans (i quan dic grans, són grans: passsen de la porta!) i necessiten molta aigua, funciona així: no regues la planta en sí, sinó que omples un dipòsit que té amb un "piuet", el qual si falta aigua, s'amaga. Després, tenim tres nadales, que aquestes sí que les regues normal, clar.
Doncs bé, quan rego les plantes sempre els dic coses com: - bonica, preciosa, mira que maca és ella!- i les meves companyes es peten de riure. I perquè no em poso a cantar, que sinó... jajaj!! ;P Sempre s'ha dit que si els hi dius coses a les plantes creixen més maques, oi? jaj! ;) Doncs en això que estic omplint el dipòsit d'una i passo el dit per una fulla, com acaronant-la i quan el trec, el tinc negre! literalment. Així que no vaig dubtar en anar a buscar un drap humit i passar-lo fulla per fulla, quanta pols!!! I clar, com que és tan gran i té tantes fulles, m'hi vaig passar una bona estona. Les meves companyes reien. :D
Però no sabeu com vaig gaudir fent aquesta "feina"... Són petites coses que poden semblar insignificants i per tant ningú les vol fer. Fa temps, el Vicente em deia que expliqués la meva experiència a les Benetes, doncs bé; el que us diré és que vaig gaudir com mai fent les coses quotidianes: parar taula, rentar plats, escombrar... Diu Sta. Teresa de Ávila que "a Dios se le encuentra entre los pucheros" i té tota la raó del món, ho he comprovat. O si preferiu la frase de St. Ignasi "en tot servir i estimar". Ja veieu, és cert, pots estimar fins i tot treient la pols!! Quina paradoxa, oi?