assedegada

Aquest dilluns passat vam finalitzar el curs de salms, què curt! Si fa res que el vam començar... vam acabar l'apocalipsi i ens vam posar amb els salms, d'això farà un parell de mesos (?) i ara ja s'ha acabat... fins el curs que ve.

Juny sembla que sigui la fi del món, perquè totes les activitats s'acaben: el cole, els cursos, la parròquia... i ens esperen dos mesos ben "buits", (que no avorrits): passem de tenir l'agenda a tope a tenir-la mig plena i encara!

Veient-ho des d'un altre punt de vista, podríem dir que arriba aquell temps per fer tot allò que no hem pogut fer durant el curs. Sí, s'acaben les activitats del curs, però en començen d'altres... la vida és un continu moviment! 

Us presento als companys de curs:

Adéu "salmistes", fins aviat!!

Ahir la impresora semblava que estigués adormida: m'imprimia una pàgina per minut! En sèrio, eh... ;) Em vaig resignar pensant: "aquesta és una bona manera de practicar la paciència". A partir d'aquí se'm en va anar la bola (els qui em coneixeu sabeu que em passa sovint) i vaig pensar que estem massa acostumats a l'immediatesa, a l'eficàcia... ho volem tot a l'instant i quan hem d'esperar més del compte perquè la màquina no funciona o hi ha cua o el que sigui... ja ens posem neguitosos.

Està molt bé poder entrar al google, posar qualsevol cosa i de seguida tens mil i una pàgines per xafardejar, o que vagis a un bar, demanis un cafè i de seguida te'l serveixin... Però... ei! No voleu dir que estem perdent el valor de la paciència? Que està molt bé tot això de trobar les coses ràpid, però... entre poc i massa, no? Que la paciència se'ns esgota a tots, no es pot ser eternament pacient ni eternament optimista ni... clar! Però d'aquí a desentendre'ns, posar-nos el pilot automàtic i funcionar per inèrcia tot el dia... no sé.

És que em fa ràbia veure com anem corrents d'un cantó a l'altre tot el dia. Perquè? Perquè correm tant? És la societat de les presses... anem tan atrafegats que ni pensem a respirar i quan acaba el dia i per fi parem, ens adonem que no hem fet més que anar d'un cantó a l'altre atrafegats i res més; amb prou feines hem pres consciència del que estàvem fent a cada moment.

Reconec que a vegades vaig així pel món, però per sort, sovint reacciono i em dic: però perquè vas tan depressa? Aleshores m'aturo a contemplar el panorama i la veritat es que fa gràcia.

A primera hora (primeríssima:16h), tinc assaig amb el cor d'avis del "Casal de la Gent Gran de Sant Cugat". Són vuit cantants, set dones i només un home (acostuma a passar això que faltin homes cantants), assajem de 16 a 17: 30, sempre se'ns passa volant!

La veritat és que els admiro, perquè n'hi ha que tenen una hora de camí i venen cada setmana! I ja són grans... les que més, tenen 90 i 94 anys! però qui ho diria, amb aquesta VITALITAT que tenen... La foto que us adjunto és del concert de Nadal que vam fer al mateix casal, fem concerts aquí i allà, i els fan amb moltíssimes GANES i IL·LUSIÓ, i això és admirable a la seva edat... o no? Sobretot, haig de dir que als assajos sempre hi ha molt bon ambient, es crea un caliu d'ESTIMACIÓ, ACOLLIDA, COMPRENSIÓ... que en tot grup és important.

Després de fer l'assaig als avis, vaig a donar classe de piano a l'Anna, som cosines. Ja fa uns mesos que li faig classe. És sorprenent l'interés que demostra, amb 11 anys molts pocs nens s'estarien quiets una hora en la que podríen estar jugant.

Així que ja veieu, estic força contenta amb els meus alumnes!!   I li'n dóno les GRÀCIES al Senyor per tots ells...