assedegada

Sabeu que sóc fan incondicional de les pregàries de Taizé i que cada diumenge baixo a casp a cantar... jej! Doncs ahir vaig arribar tard i clar, em vaig quedar "out of micro" ;) Doncs vés per on que no vaig cantar res! Anava amb ganes de fer pregària i em vaig dedicar a això.

Ara ja puc dir com es viu la pregària "des de fora", és diferent, perquè quan estàs ficada amb els cants has d'estar pendent de moltes coses: l'afinació, el tempo, el temps... ;P vaja, mil detalls; hi entres igual, però potser no tant, els qui em coneixeu sabeu que m'agrada molt cantar (i si és per Déu més!) i per tant els cants m'ajuden a fer pregària, però de tant en tant ja va bé no cantar i escoltar.

De tots els cants que es van fer, em quedo amb el següent:

"NADA NOS SEPARARÁ DEL AMOR DE DIOS".

Va ser massa... només l'escoltar la gent com el canta, però si a sobre ets sents poca cosa i plena d'imperfecions  i et preguntes: "perquè Ell em crida A MI?" i penses que no t'ho mereixes, perquè Ell és massa gran i la crida que et fa també ho és... i tu ets massa imperfecta i tot et cau massa gran... i plores... plores de felicitat, d'agraïment, d'incomprensió, de por, de... però et sents tremendament estimada (res no ens podrà separar, RES!! què fort, això!) i dius: "Pare, si Tu ho vols... FACI'S".

La darrera setmana de maig vam acabar la Catequesi d'infants, i ho vam fer amb una festa comuna. Ho vam passar d'allò més bé! Vam fer jocs i després vam pregar el Pare nostre en una gran rotllana, potser érem 200!! I finalment vam berenar.

Va ser bonic veure una gran rotllana pregant el Pare nostre... molt emotiu. Aleshores és quan penses: realment aquest curs ha valgut molt la pena, i ja enyores els nens abans que marxin... de fet, unes setmanes abans que s'acabi la kate ja t'agafa la "depre" i dius: jo vull seguir tot l'estiu amb els "meus" nens! Què faré sense ells?

Bé, cada cosa té el seu temps i el seu moment: si seguíssim tot l'estiu fent catequesi nens i monitors acabaríem esgotats, no pensaríeu que dic en sèrio això de continuar a l'estiu?  Però sí que els trobes a faltar, això no ho pots evitar, per molta guerra que hagin donat... te'ls estimes.

Us presento als meus "alumnes" (falten dúes nenes, però és difícil que siguin tots):

Som: Ramon, Ferran, Àlex, Pol, Laia, Laura, Marc V., Marc G. i Zoila.

Sembla mentida però sí, el curs ha acabat. Ara no faré cap valoració tampoc, però penso que ha sigut un curs molt bo.

GRÀCIES SENYOR, per aquests nens i nenes, són un testimoni viu Teu. GRÀCIES també pels companys catequistes, per tots els moments que hem viscut. GRÀCIES per ser present en cada rostre, en cada mirada, en cada gest...

El passat 4 de maig vaig publicar un post titulat: "que els vostres cors s'asserenin..." amb una reflexió sobre l'Evangeli del dia. En Jesús del Grup Naí em va demanar permís per enviar-la a la pregària virtual , que tants i tantes rebem.

Doncs el 23 de maig vaig obrir la pregària virtual i... allà estava!! Em va fer gràcia, perquè la veritat és que no escric amb cap finalitat i menys amb les pregàries, a més, sóc bastant reticent a anar-les "publicant": simplement perquè penso que són molt personals en tant que són fruit de la meva pregària, vull dir, tot allò sentit "a cau d'orella" pren forma d'escrit. I no penso que puguin servir per ajudar algú. I tenint en compte que qui les publica en sap una estona llarga sobre pregària i escrits (i no és per fer la pilota, que ho dic sincerament) doncs afalaga, la veritat.

Tot plegat és per rebaixar-se encara més i donar gràcies al Senyor. Sóc conscient que tot el que escric no és pas mèrit meu, sinó que és un do que Déu m'ha donat (eps, amb això no estic dient que escrigui bé, eh!), a més, moltes vegades nosalttres som el llapis i la mà és un Altre, com diu aquella cançó: "un llapis mai no dibuixa sense una mà".

Així doncs, GRÀCIES SENYOR per inspirar-me aquestes paraules i fer que "siguin útils" a la gent...

Ja fa uns anys, preparant la Pasqua jove de Can Barba, vam trobar una pregària que em va marcar molt, tan és així que encara recordo d'on la vaig treure!! Aquesta pregària m'ha acompanyat durant aquest temps en diverses situacions, fa uns díes l'he tornat a recordar i he pensat compartir-la amb vosaltres.

*******

Fes-me anar més a poc a poc, Senyor

Autor: Jesús-Lucas Rodríguez García

Fes-me anar més a poc a poc, Senyor.

Tinc necessitat de sortir de l'activisme,

tinc necessitat de viure més recollit, menys dispers.

Hi ha massa sorolls en el meu cor

i massa compromisos en la meva existència.

Necessito més silenci, Senyor.

Necessito silenci per discernir la teva voluntat.

Tinc necessitat de moltes hores, tots sols, Tu i jo:

hi ha moltes coses que cal discernir,

hi ha molts sorolls que cal esmorteir,

hi ha moltes veus que han de callar.

Fes-me anar més a poc a poc, Senyor.

Ajuda'm a aprendre a dir que no.

Ajuda'm a abandonar els ídols. 

Ajuda'm a entrar en el meu silenci, només amb Tu.

Si no vaig més a poc a poc no escoltaré el teu Evangeli,

no tindré temps per a viure'l.

Que trobi l'espai necessari per al retir, la pregària,

la tranquil·litat, la pau, temps per aprendre a viure.

**********

Hi ha massa soroll, massa activisme, tan externa com internament... i falta temps per aturar-se i fer silenci per escoltar la Teva veu... Sento que el meu cap i el meu cor estan en moviment continu, no es cansen mai?! Per sort, tot i que la superfície estigui agitada, el fons està clar i en pau... gràcies a Déu!!  

De l'Evangeli d'avui em podria quedar amb moltes frases, però m'he quedat amb aquesta:"que els vostres cors s'asserenin". És tan necessari... buscar moments de pau, de desconnectar per Connectar amb l'Altre, de deixar-ho TOT de banda i ESCOLTAR EL SILENCI...

"TU ETS QUI ENS CRIDA I EN SILENCI VENIM. TU ETS JESÚS."

Vaig passar-me la cançó dient Tu ets Jesús (2a veu) Al final no quedava res, tan sols: JESÚS.

Jesús, Jesús... Com més repetida, més ressonava dintre meu, més maca em semblava, més gran, més... TOT. No m'hagués important seguir cantant Jesús una bona estona...

Oh Déu! Quin do més gran poder sentir-ho! Poder sentir que al dir Jesús, dins teu es forma com un volcà en erupció i de fons, un ventijol suau de pau... GRÀCIES, SENYOR!!!!

Ahir la impresora semblava que estigués adormida: m'imprimia una pàgina per minut! En sèrio, eh... ;) Em vaig resignar pensant: "aquesta és una bona manera de practicar la paciència". A partir d'aquí se'm en va anar la bola (els qui em coneixeu sabeu que em passa sovint) i vaig pensar que estem massa acostumats a l'immediatesa, a l'eficàcia... ho volem tot a l'instant i quan hem d'esperar més del compte perquè la màquina no funciona o hi ha cua o el que sigui... ja ens posem neguitosos.

Està molt bé poder entrar al google, posar qualsevol cosa i de seguida tens mil i una pàgines per xafardejar, o que vagis a un bar, demanis un cafè i de seguida te'l serveixin... Però... ei! No voleu dir que estem perdent el valor de la paciència? Que està molt bé tot això de trobar les coses ràpid, però... entre poc i massa, no? Que la paciència se'ns esgota a tots, no es pot ser eternament pacient ni eternament optimista ni... clar! Però d'aquí a desentendre'ns, posar-nos el pilot automàtic i funcionar per inèrcia tot el dia... no sé.

És que em fa ràbia veure com anem corrents d'un cantó a l'altre tot el dia. Perquè? Perquè correm tant? És la societat de les presses... anem tan atrafegats que ni pensem a respirar i quan acaba el dia i per fi parem, ens adonem que no hem fet més que anar d'un cantó a l'altre atrafegats i res més; amb prou feines hem pres consciència del que estàvem fent a cada moment.

Reconec que a vegades vaig així pel món, però per sort, sovint reacciono i em dic: però perquè vas tan depressa? Aleshores m'aturo a contemplar el panorama i la veritat es que fa gràcia.

Diuen que "la paciència és la mare de la ciència", doncs vull ser científica!!

Ens pensem que la PACIÈNCIA dura sempre... i no. Què fàcil és perdre-la... creiem que la tenim innata, quan en realitat és un DO, vindria a ser com la "renovació dels vots", RE-novar els DONS...   Cal DEMANAR constantment la GRÀCIA: "Senyor, DÓNA'M PACIÈNCIA!".. Les coses no duren per sempre, sinó indefinidament, fins que Déu vulgui (un molt bon amic em va dir un dia aquesta frase, vaig canviar de seguida la manera de veure les coses, gràcies! ).

Per sort, tinc bastanta paciència, també per sort, confio, o almenys això crec;  fins a un punt... aleshores exploto  i em venen tots els PERQUÈS, tots de cop, Mare meva!! Penso que la paciència i la CONFIANÇA van agafades de la mà, aleshores quan se t'esgota la paciència, costa més confiar... hi confíes, és clar! però no tant com abans... Avui és un d'aquests díes on la paciència ja està enterrada sota-terra, la confiança penja d'un fil i sents que la teva vida és tot un mar de dubtes i incògnites... Com costa aleshores abandonar-se a mans del Pare... i no sabeu com desitjo abandonar-m'hi i DEIXAR-LI FER....

Qui vol plorar amb mi?